Les nits dels «sense sostre»

A la sortida de l’adolescència, quan un servidor de vostès era jove, durant uns anys vaig portar una vida més aviat bohèmia. Vivia a salt de mata i combinava les èpoques de viatges anant amunt i avall, amb treballs de temporada fent de cambrer, recollint fruita, guardant vaques i netejant quadres, pintant parets o donant classes de català, entre moltes altres activitats improductives. En més d’una ocasió –no moltes, tot sigui dit- vaig dormir al ras (llavors en dèiem bivac). Però he de reconèixer que mai vaig passar una mala nit. Probablement perquè era jove, tenia salut i les ombres em van respectar. Tanmateix, si vaig dormir sota les estrelles, gairebé sempre va ser per voluntat pròpia.

Aquests dies llegeixo que, segons les últimes dades, a Barcelona hi ha prop de mil persones que cada dia dormen al carrer. Desconec el número de ciutadans que ho fan a les diferents poblacions d’Osona perquè no tenen cap més sostre (a no ser que es resguardin a l’interior d’un caixer automàtic, sota la coberta d’una botiga o al cancell mig obert d’algun edifici). Tanmateix, dormin on dormin els sense sostre, em costa imaginar com deuen ser les seves nits.

Molts d’ells, de dia es beuen l’orgull i acudeixen a xarrupejar una sopa i a cruspir-se unes patates fregides en un menjador social del Banc dels Aliments o al Tupí; o també van a Càritas a buscar un lot d’aliments. De vegades, alguna ànima caritativa probablement els dona una mica de xavalla que els permet, d’en tant en tant, entrar en un bar a beure un cafè amb llet, un got de vi o comprar un paquets de galetes per anar tirant.

De dia, en determinades èpoques de l’any, el sol encara pot donar-los una mica d’escalfor. Però què fan quan, a l’hivern, el sol es pon a mitja tarda? Com suporten les temperatures extremes de principis de gener, les ràfegues de vent glacial i la pluja? Els molesten els sorolls dels cotxes i els comentaris insultants d’alguns impresentables benestants que passen pel seu costat quan surten del restaurant o la discoteca?

Estirats sobre els cartrons i tapats amb alguna manta estripada i un plàstic, què fan quan acluquen els ulls? Els costa dormir? Si mai n’havien tingut, troben a faltar una tauleta de nit, uns llençols nets, una aspirina contra el mal de cap o una pastilla per dormir? Enyoren el lavabo, la dutxa, la roba neta i planxada, l’ armari o la nevera amb quatre coses per picar? Com poden viure sense televisor, sens ordinador, whatsapp, facebook o twiter?

Tinguin l’edat que tinguin, en qui pensen? En la mare? El pare? La família que van tenir? En la que no van tenir? En la primera escola? Els primers enamoraments? Els amors fugissers? Els amics d’aventures? Els companys de tertúlia del cafè, quan podien pagar-se un tallat o un got de vi? En el matrimoni? Tenien aficions? Anaven a veure partits de futbol els diumenges a la tarda? Feien excursions? Van tenir unes bones feines? Passaven els estius a la platja? Van fer molts viatges? On van anar?

En el cas que haguessin tingut una vida més o menys còmoda, com van arribar a la seva actual situació? Com va ser la seva davallada a l’infern urbà? Van ser desnonats per un banc sense entranyes? Van sucumbir a la crisi i es van quedar sense feina i sense subsidi d’atur? Com han encaixat la pobresa absoluta? Quins sentiments tenen? Ràbia i desconsol? Estan ressentits? Quants n’hi ha que, malgrat tenir una vida tan dura, visquin tranquils i es resignin amb la seva situació? O potser han esborrat el passat del seu disc dur cerebral i es limiten a viure el moment present?