Caritat, consciència i filantropia

Mesos enrere, Càritas Diocesana de Vic va rebre una herència d’uns 8,3 milions d’euros conjuntament amb la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC). L’herència prové del llegat de Maria Victòria Modolell, nascuda a Santiago de Compostela, i casada amb el vigatà Carlos Calderó, un prohom vigatà ben situat socialment. Sembla que el matrimoni, que no va tenir fills, tenia certa preocupació per als joves sense recursos que no podien accedir als estudis i també pels més necessitats, motiu pel qual van decidir deixar el seu llegat a aquestes dues entitats.

A l’hora d’utilitzar aquests 8,3 milions, Càritas destinarà aquest fons en la creació del programa “Vida”, un projecte que atendrà les necessitats d’infants i de persones grans de la comarca d’Osona. Cal remarcar que l’any passat, Càritas Diocesana de Vic va atendre 4.513 persones, un 62% de les quals eren adultes, un 32% infants i el 6% restant majors de 64 anys (el 62% dels beneficiats van ser persones d’origen estranger). Per la seva banda, la Universitat de Vic destinarà els diners a beques per als estudiants

Sense voler criticar la bona voluntat ni l’activitat de Càritas ni el vessant filantròpic de la UVic, la realitat palesa que una de les contradiccions més habituals de l’ésser humà és l’orgull de ser humil. Conceptes aparentment positius com la tolerància i la caritat –aquest no és el cas que ens ocupa- de vegades amaguen una trampa enganyosa. Hi ha gent que es creu que és l’amo del galliner i tolera l’existència de persones inferiors. A banda de ser una virtut teologal, la caritat s’associa amb l’almoina i la beneficència. Però quan algú fa ostentació de la seva filantropia per humiliar els pobres o dóna diners per netejar la consciència a causa d’una provinença poc ètica de la mateixa riquesa, es parla de “caritat mal entesa”.

Una vegada, vaig escoltar en un bar les lamentacions d’un aturat català ferit en el seu amor propi ferit perquè es va veure obligat a demanar ajuda a Càritas, al mateix temps que criticava el magnat Amancio Ortega, que va fer una donació de vint milions d’euros a Càritas, perquè –segons ell– aquest empresari s’havia enriquit explotant treballadors de mig món.

Avui a la Unió Europea hi ha prop de 100 milions de pobres, un 11% dels quals són a Espanya, un Estat que té més de dotze milions de persones en risc de pobresa o exclusió social. A Catalunya, Càritas atén cada any a prop de 300.000 persones (i més d’un milió de ciutadans arreu d’Espanya). D’aquests beneficiaris de Càritas la meitat nascuts aquí i l’altra meitat són immigrants. Moltes de les famílies ateses no disposen de llar i viuen en habitacions rellogades, acollides a casa d’altres persones, en un centre de Càritas o d’una altra entitat, o malviuen al carrer. Es preveu que en un futur immediat aquestes xifres s’incrementaran notablement, sense comptar que també hi ha persones col·laterals o properes als atesos que indirectament o directament s’ajuden sense que constin en les dades públiques.

Tanmateix, cal assenyalar que molta gent que no acudeix a Càritas rep ajudes d’altres entitats benèfiques, entre les quals destaca el Banc dels Aliments, que a Catalunya, els darrers anys reparteix més de quatre mil tones d’aliments entre més de 200.000 persones. La contradicció de Càritas –i molts dels seus membres en són conscients– és que les diferents administracions públiques premien la seva tasca i li concedeixen medalles a canvi que es converteixi en un apèndix de la seva acció de govern.

Càritas, una entitat que s’ha de vendre el patrimoni perquè ha deixat de rebre subvencions de l’obra social d’entitats bancàries fusionades, de vegades és criticada perquè deslliura els governs de complir les seves obligacions. Tal com deia Ferran Erra, un ex-cooperant vigatà a Bolívia, la principal finalitat de les ONG hauria de ser deixar d’existir, “perquè això significaria que ja no fan falta”. Però mentrestant, què?