Carnaval ciclista

Durant tres dècades, des de finals dels 60 fins a finals dels 90, estols de vigatans van participar al carnaval ciclista amb disfresses que cada any s’organitzava el primer diumenge d’octubre. Els antecedents, una mica confusos, cal buscar-los en dues modalitats ciclistes diferenciades: la Volta als Hostals de la Penya Trukof de Manlleu (a finals dels 50) i les excursions dominicals en bicicleta protagonitzades a finals dels 60 per joves vinculats als escoltes, als aspirants d’Acció Catòlica i al col•lectiu Activitats Joventut 68 de Vic.

La Penya Trukof de Manlleu, liderada per Vicenç Muntàñez (l’alter ego del professor Trukof) es va constituir després de la guerra; formada per un grup demanlleuencs de la broma, entre els quals hi havia, com a caps visibles, Armand Quintana, Tori Quintana i Ramon Camps, les activitats muntades per aquesta colla van ser molt diverses. A més d’organitzar funcions teatrals, com la representació de Don Juan Tanorio, en una versió satírica de Llambrochs, escrita en un català disfressat de castellà, amb la intenció de fer befa de la prohibició de parlar la llengua del país, la Penya Trukof va escenificar unes jornades d’instrucció voluntària a la plaça Fra Bernardí, que en ple franquisme feien vestits en calçotets i samarreta, enmig de la boira i a primera hora del matí. Va ser en aquesta època que es van treure de la màniga la Volta als Hostals, una cursa ciclista esbojarrada, amb parada obligada a tots els bars que trobaven pel camí. Va ser la predecessora de la Vic-Bojons.

Tot i que la memòria dels inventors de la Vic-Bojons no arriba a concretar la data d’inici, sembla que la primera edició es va celebrar l’any 1968. A la primera època, la sortida dels ciclistes es produïa a sota del casal d’Acció Catòlica; i d’allà, la comitiva es dirigia pedalant cap a Calldetenes, Sant Julià, el Coll de Romagats i el Molí de Bojons, on començava una contrarellotge fins a la Cantina. Finalitzada la cursa, s’organitzava la tornada a Vic, on tothom arribava a la plaça Major abans de dinar. Més endavant, abans que s’instaurés el costum de sortir de la plaça de la Presó de Vic (el lloc que finalment es va acabar imposant), els ciclistes durant una temporada van sortir del Prat de la Riera, on un jutge feia sonar un xiulet i tothom corria cap a les bicicletes, a la manera de la cursa automobilista de Le Mans.

Cal dir, però, que no tots els participants en el carnaval rodat eren ciclistes, ja que una part es limitaven a participar-hi en cotxe o moto, tal com sol passar amb les curses ciclistes oficials, que acostumen a estar formades per una llarga caravana de vehicles de tota mena, que tanca el cotxe escombra que recull els dissidents del pedal, o aquells que, per un motiu o altre, no poden continuar.

En successives edicions, el caràcter eminentment esportiu de la prova, va anar perdent terreny en benefici de la conya i les disfresses dels participants, cada vegada més espectaculars, així com l’aspecte de les bicicletes, que van començar a diversificar-se en forma de carro, tàndem, vagons d’un tren, patinets i tota mena d’artilugis sobre rodes. Però la característica més singular de la Vic-Bojons durant trenta anys va ser que, a més de pedalar, els ciclistes s’aturaven a tots els bars del recorregut (les metes volants) a fer l’obligada barreja de moscatell amb anís. A finals dels 70 i principis dels 80, coincidint amb la creació del Periple Pantaner de Sau, es va produir l’adhesió massiva dels membres de l’Esbart Recreatiu Palafox a l’aventura ciclista. La seva participació, però, va ser molt personal, ja que en comptes de fer el recorregut en bicicleta, molts el feien enfilats a la caixa d’un camió, armats amb instruments musicals, des d’on amenitzaven sense descans les evolucions dels esforçats ciclistes.

De mica en mica es van anar establint costums que van arrelar, com el brindis compartit al bar Ca la Nena de Calldetenes, on Carles Baranera Calvino oficiava de mestre de cerimònies mentre entonava el seu famós crit Atleeeeeeeeeeeeeeetic!!!, que proferia des del fons de l’ànima (fins a quedar sense respiració) i que era corejat per tots els ciclistes. El mateix Calvino també era el conductor del mític vehicle conegut amb el nom de “Bar-amb-volant”, un jeep carregat amb una gran bóta de vi que estava a disposició de tothom que tingués set.
Ben aviat es van començar a veure guerres de sifons a la Cantina, durant l’esmorzar. Amb el pas dels anys, en aquest mateix lloc també s’hi va començar a fer el dinar. Fins que a la dècada dels 80, l’àpat va passar a celebrar-se al Pla de la Font. En aquest idíl·lic paratge, la gent primer menjava els aliments que portava preparats de casa; però al cap de poc, el dinar col·lectiu ja es va preparar in situ. Si un any el menú era de mongetes amb botifarra, l’altre es cuinava una gegantina paella. L’ambient sempre era d’eufòria i molta alegria, uns ingredients que pujaven de to després de les postres, quan arribava l’hora del cafè-concert amenitzat per l’acordionista Lluís Marín, que prologava l’entrega de premis simbòlics atorgats per diferents establiments.

Després del fi de festa i l’entrega de premis, s’organitzava la tornada, amb tots els ciclistes agrupats, fins a la plaça Major de Vic, on tothom s’acomiadava fins a l’any següent, davant les cares al·lucinades dels vigatans que observaven els insòlits esportistes, que en alguna ocasió passaven del centenar. La tipologia dels esbojarrats aventurers era molt variada: solters, casats, avis, adolescents, mestresses de casa, estudiants… Tothom hi tenia cabuda.

En el transcurs de les diferents edicions, les disfresses van ser molt variades: infermeres, capellans, gambes, monges, toreros, guàrdia civils en patinet, caralls gegants, cowboys en tartana, bombers, putes, àvies, negres, astronautes, ferroviaris, Charlots, els germans Marx, catalans amb barretina, vedets, pollastres sintètics a pedals… Sovint, alguns participants s’agrupaven en comparses i al costat d’un grup de lloques exòtiques, hom podia veure una confraria de pans de pessic amb cames que amb prou feines podien respirar, un grup de tietes aflamencades en atur, una colla de Cleopatres, un grup infantil de troglodites, nadons adults vestits amb bolquers, devots de la secta Hare Krishna o vikings cornuts. Aquest era l’encís de la Vic-Bojons, una bertranada surrealista, una solemne romeria etílica, amb desfilada de ginys científics.