Captaires reciclats

Als pobles i ciutats de Catalunya, a Manlleu i a Vic per exemple, estan desapareixent tradicions ancestrals i oficis antics. Primer, va ser el sereno. Després el “manxaire”, l’home que capturava gossos de carrer amb un llaç i els tancava en una tètrica gàbia metàl·lica ambulant sobre rodes. Després van tancar la majoria de fabricants d’espardenyes de vetes i fils i els esclopers. Amb la demolició de les places de toros locals, es van acabar les vocacions toreres. L’esmolet va deixar de fer sonar el seu flautí. Els boters i boters van abaixar la persiana. Ara escassegen els criadors de burros, els sabaters artesanals estan en franca retirada (igual que els capellans i els escolans) i els sastres intenten pujar al tren de la renovació.
Alguns oficis perviuen amb prou feines i la seva presència social és proporcional al nombre d’hipotètics clients i a la seva tipologia. És el cas dels captaires i necessitats. Si antigament abundaven i tenien els seus circuits organitzats de benefactors i un calendari establert, avui cadascú vetlla les seves armes per un plat de pèsols sense estar afiliat al gremi. Encara recordo que cada dimarts en Josep, un captaire una mica discapacitat intel·lectual i tarannà més innocent que un nen bondadós, es presentava a la botiga de roba de la meva família i li donaven 20 cèntims, si no m’equivoco. I això, cada setmana.
Abans, els pidolaires estaven organitzats i es repartien els diversos sectors de la ciutat o les masies disperses al món rural, on els captaires, agrupats en gremi, acordaven la distribució de cases de pagès benefactores i hi acudien sense envair el territori destinat a cada un. Els pobres de fa dècades practicaven el nomadisme organitzat i anaven de poble en poble amb una periodicitat regular per demanar caritat, una suposada virtut que molta gent practicava sense problemes. Les tarifes anaven des dels cinc cèntims de pesseta fins al màxim d’una pesseta. De vegades els almoiners els donaven un plat de sopa o un tros de pa.
Superada l’època franquista les venedores romaneses de “La Farola” van començar a proliferar al costat d’acordionistes esguerrats, ‘carpantes’, i tota mena de pobres sense sort, al marge de l’àmbit d’actuació dels abnegats àngels de Càritas. Avui, però, la gran diversitat de captaires està relacionada amb la varietat de procedències geogràfiques, a remolc d’una crisi que no veu el final del túnel: dones gitanes i romaneses agenollades, subsaharians amb un vas de plàstic, cecs, venedors de tovallons de paper o bosses d’escombraries, desgraciats sense ofici ni benefici, joves indigents, furgadors de contenidors, pescadors sense permís mirant d’atrapar carpes al riu… La diferència amb èpoques passades és que, amb l’excepció dels captaires segrestats que han caigut a les mans de bandes mafioses, tots van al seu aire, sense cap mena d’organització en un gremi.
Avui, de la vella escola de necessitats caçadors d’almoines sobreviu un reducte d’indigents que es col·loquen en el cancell de les esglésies, en espera de la generosa xavalla procedent de les famílies adinerades. Sense ser especialment uns éssers donats al misticisme, aquests pàries saben que encara queden filantrops que els poden procurar unes quantes monedes per al tabac, un entrepà de tonyina i un vas de vi. Però si perduren els captaires que centren el seu àmbit “professional” prop de les esglésies (en castellà en diuen “zampalimosnas”) és perquè també subsisteixen els protectors al vell estil. Fa mig segle, a Vic era corrent escoltar frases com aquesta: “Els de can Dallonsis són molt bona gent, tenen molts cèntims”... I és que, en aquella època la teologia de les classes benestants proclamava que els rics eren rics perquè eren bones persones i que el bon Déu premiava la seva bondat amb pessetes i amb un apartament al cel, a primera línia de mar. Al pol oposat, els pobres eren pobres per ser dolents i el “totpoderós” castigava la seva maldat amb la pobresa, l’avantsala del purgatori i l’infern.