Cançoner esbojarrat

Quan jo era un marrec, una de les meves aficions predilectes era participar en el joc dels disbarats, un al·legat lúdic en tota regla contra el cartesianisme i la lògica oficial, on un barret servia per apagar la set, un camió per tapar una ferida, un plat de macarrons  per esquiar o un cavall per posar-se’l al cap.

Molt sovint, els jocs, contes i cançons infantils inicien els infants en el camí del surrealisme, l’humor desenfadat i el sentit absurd , uns ingredients que molt sovint fan la vida més agradable i divertida. De fet, aquests elements són una eficaç vacuna contra el racionalisme dogmàtic amb que les criatures es veuen abocades qua ingressen en el món encotillat dels adults.

A Catalunya, el mite bàsic de l’imaginari infantil dels nens i les nenes  és Patufet, el protagonista d’un conte esbojarrat i poc maniqueu, en una  història no hi ha dolents recalcitrants ni bons passats de rosca: només homes i dones amb el cap dret, llamps i trons, un temporal, una botiga de queviures i un bou que es menja (sense voler) el diminut Patufet. Sortosament, el conte acaba bé i al final de l’embolic, una ventositat del remugant allibera l’heroi del seu captiveri estomacal.

A més d’admirar Messi, la majoria d’infants d’entre 5 i 10 anys són devots d’en Patufet, del Tió de Nadal, Bob Esponja i Patricio, Tom i Jerry o Doraemon, entre altres herois. Però també són molt amants de les cançons populars infantils i habituals recreador del llenguatge. Fa uns anys, mentre jo caminava pel carrer amb un fill meu van començar a caure gotes; aleshores ell em va demanar: “papa, la  pluja és el pipí dels núvols?”

Però tornant a les cançons infantils, les lletres acostumen a no tenir massa sentit i molt sovint les paraules només són sons al servei de la rima, un element indispensable per memoritzar un breu text a través d’una simple tonada. Tot i això, aquesta utilització irracional del llenguatge de vegades esdevé un tresor conceptual ple d’humor i poesia.

Així, a la cançó “Plou i fa sol”, les bruixes es pentinen i porten dol. I si les oques van descalces, doncs els podem posar sabates i mitjons. A la “Cançó de les mentides”, un pare compra una burra cega i li talla les quatre potes; l’ase es posa a córrer i topa contra un cirerer carregat de figues verdes; llança una pedra al cirerer i cau una ametlla al peu i li surt sang de l’orella; el final de la cançó és apoteòsic: a sota els garrofers s’hi crien les sardines, pel mar corren conills i pel bosc anguiles….

En altres cançons infantils apareixen personatges en situacions inversemblants: un elefant que vola sota dels estels, enfilat en una bicicleta;  o una marieta amb camisola que ensenya el camí del cel a canvi de pa amb mel; un còmic, en Pere de la Cullera, que va a collir bolets i al mig de la carretera li cauen els calçotets. O en Joan, un nen petit que balla amb el dit, la mà, el colze el peu, el nas, la panxa i el cul. La imaginació i el bon humor al poder!