Fer-se multimilionari gràcies a la crisi

Segons les dades de l’Agència Tributària, des que va començar la crisi, el número de multimilionaris a l’estat espanyol que declaren a Hisenda patrimonis de més de 30 milions d’euros, s’ha disparat un 150% i ha augmentat més del doble. Les dades referides al 2016 indiquen que aquell any, a l’estat espanyol hi va haver 579 persones que van declarar més de 30 milions d’euros de patrimoni, una xifra que ha anat creixent amb força en els últims anys, tot i que només suposa el 0,29 % de les declaracions. En canvi, la majoria de les declaracions (68,46 %), declaren patrimonis d’entre 300.000 i un milió i mig d’euros.

Mentrestant, enfront de les enormes dificultats per les quals passa la majoria de famílies i ciutadans sorprèn – o potser no sorprèn tant-  una dada esfereïdora: els beneficis de la gran banca espanyola (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia, Sabadell i Bankinter), tot i no ser com els que tenien abans de la crisi, entre el 2008 i el 2017 es van embutxacar un total de 84.000 milions d’euros.

Una altra dada a tenir en compte: malgrat la gran depressió, la majoria de les grans empreses dels Països Catalans tenen beneficis milionaris. Així, les 20 empreses amb més èxit en els últims sis anys han guanyat  més de 32.000 milions d’euros. El rànquing l’encapçalen Gas Natural Fenosa, Abertis i CaixaBank. Tot i els evidents beneficis, la majoria d’aquestes empreses no s’han escapat dels acomiadaments i algunes tenen filials en paradisos fiscals. Paral·lelament, l’atur a Catalunya  ha augmentat un 20%, la taxa de risc de pobresa s’ha enfilat fins al 21% dels catalans i el 10% de les famílies pateix pobresa energètica.

Segons dades de Intermón Oxfam s’ha incrementat de manera escandalosa la inversió de les corporacions espanyoles en paradisos fiscals, “una via d’escapament per a l’evasió i elusió fiscal que resta recursos públics a tots els països sense els quals és difícil garantir les seves polítiques socials imprescindibles per combatre la pobresa i la desigualtat”. En aquest sentit, Intermón Oxfam ha reclamat al Govern espanyol una llei contra l’evasió fiscal, que contribueixi a un “acord global contra els paradisos fiscals i els règims fiscals que faciliten l’evasió i l’elusió fiscal”.

És vergonyós comprovar que la suposada recuperació econòmica dels últims dos anys ha afavorit quatre vegades més els rics que als pobres a Espanya. Tal com explica Oxfam, l’1% de la població espanyola més adinerada acapara la quarta part de la riquesa nacional. Però no es pot oblidar que a Espanya avui hi ha 10,2 milions de persones amb una renda per sota del llindar de la pobresa (una taxa del 22,3%), de manera que es converteix en el tercer país europeu on hi ha més desigualtat, per darrere de Romania i Bulgària i empatat amb Lituània.

A l’estat espanyol, els milionaris han aconseguit reunir 29 de cada 100 euros de la recuperació, i només 8 euros han anat a parar els que menys tenen. Entre el 2016 i el 2017, els més rics (un 1%) van capturar el 40% de tota la riquesa creada, i van ser quatre els nous multimilionaris espanyols que van entrar a formar part de la llista Forbes. Malgrat la millora de l’economia, la remuneració dels treballadors és lluny dels nivells del 2009: mentre la productivitat per hora treballada ha augmentat un 6% des del 2012, el cost salarial de cada una amb prou feines ha augmentat un 0,6%, és a dir, 10 vegades menys.

Amb aquestes xifres a la mà, els experts indiquen que un empleat mitjà a Espanya hauria de treballar més de 29 anys per aconseguir el mateix salari que obtenen en un any els qui se situen en el tram més alt, i si es tracta d’algú que percep el mínim interprofessional, hauria de fer-ho durant 71 anys. D’altra banda, els joves que accedeixen al mercat laboral també han comprovat com el seu sou anual és un 33% inferior respecte al del 2008, i com els contractes a temps parcial per a ells han crescut tres vegades més ràpid que per a la resta. I com ja és habitual, la proporció de dones en situació de vulnerabilitat laboral suposen el 58% de les persones que estan en aquesta situació (set de cada deu persones que reben els salaris més baixos són dones, i cobren un 14% menys que els homes).

Més enllà d’aquests números fatídics, de les pensions de misèria dels jubilats i de les retallades en serveis essencials (sobretot sanitat, ensenyament, dependència…), queda clar que si no agafem el toro per les banyes, als nostres fills els deixarem una herència horrible. No sé si una hipotètica independència de Catalunya podria pal·liar o no la situació a casa nostra. Però és evident que per evitar mals majors a Catalunya, a l’Estat espanyol i arreu del món, cal un replantejament profund. O una revolució sense sang.