Coca de recapte, la pizza catalana

Després de les penalitats patides per la població durant la Guerra Civil i a l’època del racionament, a Catalunya es va estendre el costum de criar els fills com més grassos millor. La por a passar gana va fer que es qualifiquessin els nens obesos de sans: “Aquest nen és de vida!”, deien orgulloses les mares. Avui, però, la truita s’ha girat i gairebé tothom accepta que, sense caure en l’anorèxia, les persones sanes són més aviat primes i fibrades.

Recordo que fa uns anys, la marca osonenca Casa Tarradellas va retirar l’anunci de televisió on apareixia un nen devorant una gran pizza casolana de formatge i pernil en un tres i no res. L’anunci havia estat criticat per utilitzar un menor i per promoure l’hàbit de menjar de forma immoderada, excessiva o compulsiva. El problema de la pizza en qüestió, d’un pes de 425 grams, era l’excés de greixos trans i les 952 kilocalories que aportava, la meitat de les que necessita un nen en un dia. De tota manera, hauríem d’admetre que bona part dels anuncis televisius s’haurien de prohibir, començant pels cotxes que poden córrer a més velocitat de la permesa.

Si Casa Tarradellas hagués recorregut a la tradició catalana, com sol aparentar, i hagués comercialitzat una saborosa coca de recapte en comptes de promocionar la pizza, potser no hagués tingut cap problema. La paraula pizza (relacionada amb el verb pizzicare, d’arrel comuna amb el català pessigar) és d’origen italià i descriu la massa de farina aplanada, de forma circular, cuita al forn i coberta de salsa de tomàquet i mozzarella, a més d’una gran varietat d’ingredients.

La coca de recapte catalana, que segons alguns erudits els romans van portar a Itàlia, és molt semblant a la pizza, però no porta formatge, amb la qual cosa l’aportació de calories és menor. Coneguda també amb el nom de coca enramada (o coca de trampó a les Balears), és de forma allargada i està feta amb una pasta més prima que la pizza; al damunt hom hi posa tomàquet, pebrot vermell, albergínia, carbassó i arengada, encara que en alguns indrets també hi posen olives i pinyons; o bé substitueixen l’arengada per unes tiretes de pollastre. Sovint és una coca salada que porta hortalisses escalivades damunt, típicament pebrera o pebrot, albergínia i ceba. A les zones d’interior és habitual posar-hi bolets. Tanmateix s’hi pot emprar d’altres verdures o fins i tot afegir embotit, perquè en general les coques no tenen receptes fixes, ans el contrari. També es fa sovint afegint-hi arengades o anxoves, sobretot quan arriba la Quaresma. L’origen de la coca de recapte prové de l’antiga tradició d’arreplegar o recaptar el que hi havia al rebost i portar-ho al forn de la comunitat, on el forner feia la pasta i coïa el que s’havia portat sobre d’una massa fina de pa. De fet, té uns antecedents semblants a l´escudella i els trinxats, uns aliments fets amb sobres i retalls de menjar.

La coca de recapte té moltes versions en la gastronomia dels països de parla catalana i se’n menja tot l’any, tant freda com calenta, principalment a les comarques de Lleida i Tarragona, encara que a la Catalunya interior també es menja en algunes poblacions osonenques. Sigui com sigui, és més saludable que la pizza, perquè no engreixa tant i té menys colesterol. Bona cuina.