L'afició taurina a Manlleu i a Vic

Durant anys i panys, a Catalunya hi va haver un gran fervor taurí, amb infinitat de penyes i moltes places a la majoria de ciutats grans i mitjanes. Però a partir dels anys setanta i vuitanta, l’afició a la tauromàquia va fer una considerable davallada i avui sembla que ha passat a millor vida, una circumstància avalada per la prohibició de les corrides de toros votada el juliol del 2010 el Parlament de Catalunya.

Però convé no oblidar que, a més de Barcelona, que va celebrar ‘corridas’ fins fa poc temps, milers de catalans van acudir als festejos taurins que se celebraven regularment a les diverses places de toros estables disseminades per tot el Principat, des de Vic a Olot, passant per Figueres, Tarragona, Tortosa, Mataró, Girona, Sant Feliu de Guíxols, Camprodon o Lloret de Mar, sense parlar de les places portàtils, com les que en alguna ocasió es van instal·lar a Manlleu.

L’any 2015, La Penya Taurina de Manlleu va presentar el llibre “Saluda a l’afició’, escrit i coordinat pel periodista Pep Costa, que, en vuitanta de pàgines, fa un repàs de la història del món taurí a Osona, centrant-se sobretot en les poblacions de Manlleu i Vic. L’autor també va voler fer un homenatge a la família Clerch i a Rafael Rufián, o “Niño de Isidro”, l’últim torero de Manlleu. En el llibre hi tenen un paper rellevant al llibre figures com Josep Clerch, l’ànima de la penya manlleuenca; el torero vigatà José Boixader, “El Niño de la Brocha”; i els tres toreros de Manlleu: Manuel Damas; José Baena, “El Numeros”; i l’esmentat Rafael Rufián, “El Niño de Isidro”, que va ser l’últim torero de Manlleu i va ser present a l’acte de presentació.

La Penya Taurina de Manlleu encara conserva una gran afició i realitza sortides al Sud de França o a Saragossa. Fa poc, també va organitzar una exposició al Casal Frederica Montseny sobre la història del món taurí a Manlleu que anteriorment s’havia pogut veure al Museu del Ter.

Durant molts anys, milers d’osonencs partidaris de les corrides van acudir regularment a l’antiga plaça de toros de Vic. Recordo vagament l’única vegada que hi vaig anar a veure una corrida, acompanyat del meu avi carlí, poc abans que tanqués definitivament les seves portes. Tenia prop de 6 anys i, en sortir de la plaça, els meus sentiments eren contradictoris: em vaig divertir molt amb la Banda de l’Empastre, i m’ho vaig passar molt malament amb la tortura dels banyuts (de fet, em tapava els ulls quan els clavaven les banderilles o quan l’espasa, després d’unes quantes punxades maldestres a l’os, els enviava a l’altre barri).

A casa, els meus avis materns, Josep i Margarida, eren uns grans seguidors de l’espectacle tauromàquic. I si l’avi no es perdia cap corrida en directe, l’àvia no es movia de la cadira quan van comprar la primera televisió; i per res del món es perdia les evolucions d’El Viti, El Cordobés, Curro Romero i Paco Camino, entre altres, i s’extasiava escoltant els comentaris del perínclit Matías Prats. En aquest període, recordo haver vist, darrere el camp de futbol del Seminari de Vic, grups de joves aprenents de “matador” torejant amb una capa un toro mecànic (una bicicleta amb banyes incorporades, empesa per algun company).

Expliquen els entesos que a Vic, al segle XVII, ja s’organitzaven correbous en diferents indrets i barris de la ciutat, però sobretot a la plaça Major, amb motiu de la Festa Major. De fet a l’àgora vigatana per excel•lència s’hi havien fet corrides, acotant la circumferència de la sorra amb carros disposats a manera de barrera, una imatge que en alguna ocasió havia pintat o dibuixat, molts anys després, el mític bohemi local Anton Nofraries, també conegut com Gravat Crosta. En el transcurs del segle XIX s’instal•laven places de fusta desmuntables i itinerants als descampats de la ciutat. Fins que l’any 1917 es va construir una plaça de toros estable, que van inaugurar Manolete II i Machito de Córdoba.

Als anys 20 del segle XX, les corrides es van anar celebrant cada vegada amb més regularitat i, poc a poc, Vic es va convertir en una de les ciutats catalanes amb més tradició taurina, i la plaça de toros del costat de l’estació del ferrocarril es va convertir en la catedral dels devots vigatans i osonencs de la tauromàquia, la majoria gent de dretes (carlins i membres de la Lliga Regionalista), encara que també hi havia republicans partidaris de les corrides.

Passada la guerra, durant els anys cinquanta i seixanta, les curses eren presidides pel comissari Joan Masramon, que feia les funcions de president de la plaça i decidia el moment dels diferents canvis de terços, el número d’orelles que s’havien de concedir als toreros o la retirada als corrals d’un toro en males condicions. En aquesta època el doctor Àngel Rierola, metge de la Unió Esportiva Vic de futbol, també era el metge de la plaça de toros. Tampoc no cal oblidar que a Vic va funcionar durant molts anys la Peña Taurina Vicense, que organitzava animades tertúlies i excursions a Barcelona per veure les figures del toreig a la Monumental i a les Arenes.

Anys enrere, les places de toros sovint oferien espectacles còmics d’un humorisme pujat. Per exemple, el 28 de juliol de 1913, el torero còmic català Carmelo Tusquellas “Charlot” va debutar a la plaça de toros de Vic. Es tractava d’un home que anava vestit de manera estrafolària, que es movia de manera grotesca com Charles Chaplin i va popularitzar el terme “xarlotada”. En altres ocasions va tornar a la plaça de Vic formant part de l’esperpèntica companyia Charlot, Llapisera y su Botones. Altres còmics que van trepitjar l’arena vigatana van ser El Bombero Torero y sus enanitos, Don Tancredo, El Hombre de Piedra, Don Canuto, El Toronto i alguns imitadors de Cantinflas.

Vic també va tenir el seu torero relativament famós: Jose Boixader Españó, “El niño de la Brocha”, un home que havia estat pintor de parets. Jo el vaig conèixer a mitjans dels anys 70, poc abans de la seva mort, ocorreguda el 1978, als 70 anys d’edat. Em va semblar un home entranyable, però molt solitari i una mica amargat (possiblement l’edat no perdonava). Suposo que vivia dalt d’un núvol de nostàlgia. Un dia em va convidar a anar a casa seva, al carrer de Manlleu. Allà, a la part del darrere, hi tenia un pati que ell havia decorat amb tots els ingredients de l’estètica dels típics patis andalusos, amb plantes, una taula i cadires per celebrar hipotètiques tertúlies taurines, que no sé si mai es van produir. Després em va ensenyar, a l’interior, una mena d’altar, el seu sancta anctorum, amb un quadre al·legòric de la tauromàquia i de la mort,  representada per una dona morena, posant dreta al costat d’un torero. I sota el quadre hi havia una espasa trencada que havia estat propietat del torero més immortal de tots: Manolete.

“El Niño de la Brocha” va néixer a  Vic el 24 de març de 1908,  va debutar a la plaça de la seva ciutat el 20 de maig de 1928, compartint la corrida amb els toreros “Manitas”, Alberto Barcelona i “El Sacas”. Després de torejar en algunes places menors, dos anys després, una tarda de 1930 va debutar amb cavalls a Barcelona, amb bous de Nemesio Villarroel, assolint un gran èxit. Gràcies a la seva bona “faena”, deu dies després, va repetir a la mateixa plaça, la Monumental.

El dia de Corpus de 1930, “El Niño de la Brocha” va participar a La Monumental en una de les corrides més surrealistes que mai s’hagin vist. Aquell dia, va compartir cartell amb Cantimplas i Vicente Hong, aquest darrer l’unic torero xinès de l’història. Hong, de fet, s’havia criat a Mèxic i va començar a torejar als països hispanoamericans, sobretot Honduras i Perú, a banda de Mèxic. Més endavant, el 9 de juliol de 1931, va actuar a  l’antiga plaça de Madrid, on va triomfar, compartint  cartell amb “Cantimplas” i “Perete”. El 7 de juliol de 1933 es va consagrar a la plaça de Las Ventas, amb bous d’Atanasio Fernández. El 25 d’agost de 1941 va fer la darrera actuació de la seva carrera, acompanyat del famós Mario Cabré i el valencià Jaime Marco “El Choni”. Després de torejar durant 13 anys, una vegada retirat, va ser empresari taurí a les places catalanes de Figueres, Olot, Girona i Vic.

La tarda del 25 de març de 1961 la plaça de toros de Vic va acollir la seva darrera corrida, amb la presència d’Agustín Garcia Muñoz “Agustinillo” (torero català de Sant Boi de Llobregat), Enrique Molina i Alfonso Merino. Segur que per “El Niño de la Brocha” va ser un dels dies més tristos de la seva vida.