La Transició inacabada

Fa mig any vaig ser convidat a participar a Manlleu en unes anomenades “Jornades de Memòria Històrica d’Osona” sobre els 40 anys de la Transició a l’Estat espanyol, coincidint amb les primeres eleccions generals suposadament democràtiques de finals dels 70. A la sessió on vaig participar, titulada «La Transició, punt i seguit. Una societat en procés de canvi», va comptar amb la presència d’un antic objector de consciència, un fotògraf expert en comunicació audiovisual, una filòloga  feminista, una dinamitzadora cultural i una impulsora del moviment coral. Jo hi vaig assistir en qualitat d’activista del moviment contracultural vigatà que fa quatre dècades va perpetrar mil i una facècies crítiques, i sovint burlesques, amb l’oficialitat del moment històric, però també amb la rigidesa –almenys així ho crèiem- dels sectors polítics que ses van erigir en alternativa a la rèmora franquista.

A la sessió matinal de les Jornades, centrada també en una taula rodona, hi va participar el president d’Òmnium Cultural d’Osona, un catedràtic d’Història Contemporània, una metgessa, un empresari, un enginyer agrícola, un advocat i una mestra. Per tot plegat, la suma de representats dels diversos àmbits socials en les sessions de matí i tarda van ajudar a confeccionar un retrat i una reflexió molt ajustada i polièdrica de la Transició i del que avui en queda. 

Al debat on vaig tenir l’honor d’intervenir va quedar clar que la Transició espanyola no va ser tan modèlica com se’ns ha volgut fer veure durant anys. I si per algú va ser un mal menor amb molts encerts, per altres va ser un període plegat d’errors i equivocacions que, per no trencar clarament amb el passat franquista, ens ha ha portat on som, un moment històric sotraguejat pels  sectors involucionistes i farcit d’actuacions estatals arbitràries, autoritàries i sovint antidemocràtiques. De fet, fa la impressió –almenys jo ho crec- que la Transició encara no s’ha acabat, i que el caliu franquista –“todo està atado y bien atado”- es manté encara en el disc dur d’una entelèquia anomenada “Espanya”. Per això, a Manlleu va quedar clar que avui encara estem pagant els errors d’aquella etapa. Tanmateix, és evident que, al marge dels despropòsits polítics de la Transició, els canvis de costums i la transformació de la societat eren inevitables.

En aquest escrit voldria centrar-me en l’aspecte de la contestació juvenil d’aquella època. Quaranta anys enrere, a Vic i a Osona, molts joves vam voler deslliurar-nos de la cotilla repressora del franquisme i del nacional-catolicisme, concretada en una nefasta educació escolar. A la comarca, la generació de joves contestataris tenia un component transversal, amb la presència de joves militants de les organitzacions polítiques democràtiques-sobretot d’esquerres- i la dels joves “contraculturals”.

D’entrada  voldria matisar que el tema “contracultural” va generar confusió. Molta gent aleshores pensava que els contraculturals érem activistes que lluitàvem contra la cultura i promovíem la crema de llibres. Res més lluny d’això. De fet, la contracultura anava íntimament lligada a la contestació del sistema cultural, polític i social oficial establert, i per tant refusava d’integrar-s’hi.

Permeteu-me encara un altre matís: si la Transició arrenca oficialment l’any 1979 amb les primeres eleccions, ja feia temps que es produïa una transició soterrada evident, en uns sectors juvenils influïts per la contracultura americana i el Maig del 68. Més enllà de les organitzacions combatents contra la dictadura, que a principis dels 70 aquí eren més aviat minoritàries,  el gruix de la població callava i atorgava, tenallada per la por incrustada pel franquisme en la ment de la majoria de ciutadans. En aquest marc, però, va florir una joventut rebel disposada a plantar cara i a apostar pel canvi de costums que apuntàvem més munt.

Aquells dies, a banda d’escoltar i ballar als bars musicals la música lligada la contracultura americana, la marihuana i l’LSD, molts de nosaltres vam llegir llibres de Hermann Hesse –sobretot Siddharta- o de Carlos Castaneda;  però també llegíem llibres, diaris i revistes que parlaven de l’anarquisme i del Maig Francès. I vam fer viatges iniciàtics a Eivissa, Holanda, l’Índia, el Nepal o al Marroc.

Aquella generació no era uniforme ni contracultural en el sentit monolític que es donava al moviment de rebuig als valors socials i les maneres d’entendre la vida als EUA. De fet, la contracultura americana, impulsada en part pels escriptors de la generació beat i els primers hippies, va néixer en un context molt particular associat a la guerra del Vietnam; mentre que, aquí, la situació politicosocial i els costums eren molt diferents; però teníem en comú una especial veneració pel precepte de l’amor lliure (abans que aparegués la Sida) i una clara voluntat d’emancipar-nos i de trencar amb l’estructura de la família tradicional.

Molts dels joves no adscrits a cap partit polític compartíem una evident oposició al franquisme i al sistema de vida vigent amb altres joves pertanyents a organitzacions democràtiques estructurades i disciplinades. Amb més rauxa o més seny, tots érem contestataris: els uns més anàrquics i antiautoritaris, i els altres més lligats a l’ortodòxia de les seves organitzacions; però tots compartíem l’empenta de qui vol saltar barreres quan se li coarta la llibertat d’expressar-se i actuar sense traves.

En l’àmbit estrictament cultural, fa 40 anys a Vic va néixer “Òxid de Boira”, una entitat artística trencadora i amb molta influència de la contracultura. Es tractava d’una colla heterogènia de pintors, músics, fotògrafs, ceramistes, escultors, dibuixants de còmic i pensadors. Aquest col•lectiu transversal va tenir una vida activa més aviat efímera (prop de dos anys), va néixer per generació espontània i va morir per indefinició i per manca de recursos econòmics. Però durant tres anys va organitzar molts concerts, representacions teatrals i exposicions.

Anys després, rebatent les acusacions que un militant comunista ortodox feia als contraculturals de tenir una activitat inconstant i puntual, un antic músic heterodox d’Òxid de Boira li va contestar: “Potser sí que només fem accions puntuals, però els entesos sempre han dit que una sèrie de punts dibuixen una línia”. Aquesta línia –que jo dibuixaria ondulant i galàctica– avui la veig farcida d’esdeveniments més o menys rellevants, però sobretot de centenars (i si em permeten, milers) d’anècdotes quotidianes que perfilen una composició impressionista.

Voldria acabar aquest escrit fent referència a un acte de considerable valor simbòlic perpetrat anys abans de l’inici de la Transició oficial. Amb motiu d’una conferència organitzada per l’Escola de Teologia titulada “L’erotisme en el context sociocultural de la nostra societat”, pronunciada pel filòsof José Luís López Aranguren, a la primera meitat dels anys setanta, el Casal d’Acció Catòlica de Vic es va omplir de gom a gom, sobretot de monges i capellans, a banda de cristians de base, militants antifranquistes i estudiants de l’institut Jaume Callís, i algun contracultural.

Aranguren, antic militant falangista, havia experimentat una profunda deriva cap a posicions progressistes i s’havia convertit en un duríssim crític del franquisme i l’integrisme catòlic. El professor venia de passar els dos darrers anys a Califòrnia, on havia contactat amb intel•lectuals de la contracultura americana.

En la seva conferència, Aranguren va ridiculitzar amb fina ironia  la moral sexual i la visió rància que les jerarquies catòliques tenien de l’erotisme, i va apostar per l’obertura mental i l’acceptació de nous costums. Partidari de descriminalitzar el sexe i d’acabar amb el sentiment de culpa generat per les relacions sexuals, es va manifestar proper a alguns psicoanalistes de l’època, com Erich Fromm, l’autor del mític llibre “La por a la llibertat”. També va criticar la comercialització de l’erotisme, en el sentit de treure-li la seva força alliberadora d’energies positives i vitals, en benefici del negoci sense escrúpols. Aquell acte va produir una mena de cisma entre els religiosos cristians de signe progressista i els més arrelats en el ranci fonamentalisme catòlic. Probablement va ser, encara que pugui semblar anacrònic, la primera activitat “contracultural” de pes celebrada a la nostra comarca. Potser un dels primers espetecs de la Transició (inacabada).