Quim Vivas, a la pell dels pobres

A finals de maig, en plena primavera, va morir Quim Vivas. Quan a l’estiu del 2013, poc abans de complir els 80 anys, el vaig entrevistar per La Vanguardia, vaig descobrir un personatge sorprenent. I els meus esquemes sectaris van quedar esmicolats. Més enllà de la seva militància manlleuenca –ell va néixer a Calella- es va significar durant anys i panys per la seva dedicació a les activitats solidàries com a membre fundador de l’escola de disminuïts psíquics Sant Tomàs, la seva presidència activa de la Creu Roja a Osona, la implicació amb el Rebost Solidari, la seva vinculació amb Càritas, la seva activitat a la junta del Gabinet Psicopedagògic d’Osona (una institució que desenvolupa teràpies amb malalts mentals i tasques de reinserció), la dedicació a la junta de l’Escola Casals de Gràcia,  la seva tasca  a l’Hospital de Manlleu, o la col•laboració en la gestió de les campanyes de donació de sang, entre altres. Últimament també era el delegat del Banc dels Aliments a Osona.

A l’hora de defensar les nostres opcions polítiques, gustos culturals o preferències esportives, els humans tendim al sectarisme. Només veiem allò que volem veure, menystenim les persones que no són de la nostra corda i no ens posem en la pell d’aquelles persones que no són “dels nostres”. Mesos després d’entrevistar-lo, l’ajuntament de Manlleu li va atorgar el títol de fill adoptiu per seva trajectòria en benefici de la població, de la qual va ser alcalde des de 1999 al 2003. Jo, que mai no havia votat la coalició CiU, quan Vivas va ser elegit alcalde de Manlleu, des de la meva ceguesa sectària vaig pensar que un militant d’Unió no podia aportar gran cosa a la comunitat manlleuenca. Malgrat la tendència general a creure que tots els polítics són corruptes, amb el anys dels anys, m’he adonat que a la majoria de formacions polítiques –fins i tot aquelles amb qui a priori no combreguem- hi ha persones generoses que treballen en benefici de la col•lectivitat. No tot és brutícia, ni tothom s’aprofita del càrrec per prevaricar o enriquir-se.

Quan el 2013 Quim Vivas va ser elegit “Osonenc de l’any”, el bon amic manlleuenc Llucià Guiteras (lliurepensador espiritualista amb antecedents ideològics àcrates malauradament desaparegut) va escriure un article que em va sorprendre, on glossava la figura d’en Quim: “A vegades la virtut no és altre cosa que un ego disfressat. Hi ha persones que sense negar la seva entrega al proïsme, ho fan perquè així es senten importants. Això més que una virtut és un defecte. No és el cas d’en Joaquim. Ell actua amb el cor i per tant no hi trampa possible. Quan estàs al seu costat notes una forta energia vital i d’estimació a la vida. Sents una escalfor difícil de definir. Ell forma part de tu. Saps que en Joaquim mai et deixarà sol. Que no criticarà mai el que penses o fas. Simplement et tramet una estimació incondicional. Que en Joaquim vingués a viure a Manlleu va ser un regal extraordinari…”

Als vint-i-un anys va anar a viure a Manlleu. I des que es va jubilar d’oficial mestre industrial, no va parar mai de treballar com a voluntari al servei dels altres, sobretot els necessitats. Poc amant de tenir protagonisme, i acostumat a la feina col•lectiva, quan parlava de la seves  tasques solidàries sempre utilitzava el plural “nosaltres”. Els darrers anys passava moltes hores al Rebost Solidari, una entitat que regularment reparteix lots d’aliments bàsics a 700 famílies.

Quan el vaig entrevistar a les taules exteriors del bar Sport de Vic, la conversa s’interrompia sovint a causa dels ciutadans que s’aturaven a  saludar-lo i agrair-li la seva tasca. A la represa, s’emocionava parlant de l’agraïment dels necessitats: “Un matrimoni gran m’ha dit que encara que els vint quilos d’aliments bàsics que reben a nosaltres ens semblen poca cosa, per ells, que tenen dos fills a càrrec, són una gran ajuda. També tractem amb matrimonis joves, sense feina, que passen pel calvari de buscar-se la vida. S’ha d’ajudar a tots aquells que ho necessiten. Fins fa poc, els principals receptors de les ajudes eren immigrants; però cada vegada hi ha més gent autòctona que acudeix a les entitats benèfiques. A molts els fa vergonya demanar suport als serveis socials. Jo em poso en la seva pellI, això és molt trist”, deia aleshores. L’amic Guiteras tenia raó: Quim Vivas “actua amb el cor i per tant no hi trampa possible”. Els manlleuencs estan de sort de tenir un conciutadà com ell, a qui fa pocs dies van nomenar, amb tota la raó del món, fill adoptiu de la vila.

Vint-i-cinc anys enrere, l’anterior bisbe de Vic Josep M. Guix –traspassat fa deu anys- va proclamar que “el pecat no fa vacances”. Ara, Vivas, profund cristià, assegura que “la solidaritat tampoc no fa vacances. Hi ha molta gent que treballa pels més desvalguts de manera anònima, sense fer-se notar. La seva vida és evangèlica al 100%”, explicava.

S’emocionava parlant de l’agraïment dels receptors de les ajudes: “Un matrimoni gran em deia que encara que els vint quilos d’aliments bàsics que reben a nosaltres ens semblen poca cosa, per ells, que tenen dos fills a càrrec, són una gran ajuda. També tractem amb matrimonis joves, sense feina. Ells no fan vacances: passen pel calvari de buscar-se la vida. Una dona m’explicava que quan la seva nena petita obre la nevera i la troba buida exclama ‘Mama, no tenim res’. És molt trist”, apunta.

A banda de la seva activitat al Banc dels Aliments, també passava moltes hores fent reunions, feinejant a la Creu Roja, buscant solucions econòmiques per l’escola Casals-Gràcia, treballant pels usuaris de salut mental  o perfilant la propera acapta de sang. Casat amb Montserrat Pou, afirmava que la seva dona i les seves tres filles no posaven cap impediment a la seva tasca: “Al contrari: m’animen a continuar. Jo, a la meva dona li dic que si sóc el que sóc és gràcies a ella”.