Ballar al so que toquen

Diuen que per viure en societat s’han de seguir i acatar unes normes establertes per la llei; o anar a remolc de regles consuetudinàries, directrius, pautes de conducta i patrons sovint associats al sentit comú. Segons els diccionaris, el sentit comú és la facultat atribuïda a la generalitat de les persones de discernir raonablement les coses. Encara que hi ha gent que afirma que el sentit comú és el menys comú dels sentits, o que creure en el sentit comú és una clara mostra de falta de sentit comú.

En l’apologia del sentit comú i el seny català desenvolupada per Jaume Balmes en la seva obra El Criterio (1843), el filòsof vigatà deia que “hi ha veritats de moltes menes, perquè hi ha realitats de moltes menes. Hi ha també moltes maneres de conèixer la veritat. No totes les coses s’han de mirar de la mateixa manera, sinó d’aquella en què cadascuna es vegi millor”. En aquest aspecte, però, potser caldria matisar que el sentit comú de Balmes més aviat s’hauria d’associar al “sentit propi”, tal com va escriure el teòleg Ramon Pou. Ben mirat, també diuen que el sentit comú –el criteri– es pot arribar a considerar un enemic de la filosofia, perquè limita la capacitar crítica.

Quan a les nostres poblacions, com per exemple a Vic o a Manlleu, algú vol significar que un individu segueix unes normes de conducta heterodoxes i fora del comú, diu despectivament que “és fet a la seva”. Per determinades persones amants de la llei, l’ordre i els bons costums, un ciutadà “fet a la seva” és un ésser arrauxat que “va al seu aire”, “al seu pedal” o “a la seva bola”, sense atendre els dictats oficials o la normativa establerta. Qui aconsella a un altre que no segueixi el propi instint, ni es regeixi per la llibertat personal, de fet està proclamant que aquest ha de pensar i comportar-se com ell, un individu sense iniciativa ni experiències voluntàries alternatives.

En el camp del pensament, la versió més propera a una persona feta a la seva és la d’aquell que ha abraçat el lliurepensament, una actitud filosòfica que defensa la capacitat de l’ésser humà de no subjectar-se obligatòriament a cap autoritat dogmàtica i utilitzar l’anàlisi racional o la crítica.

A Vic, d’un servidor de vostès han dit una i mil vegades: “Aquest en Coromina, és bon nano, però és massa fet a la seva”. Una cantarella que durant anys també s’havia adjudicat a diversos personatges vigatans, com ara el fotògraf bohemi Anton Nofraries (àlies ‘Gravat Crosta’); el bromista i comediant Jaume Guix; el poeta, escultor i drapaire Toni Abella Portussach (àlies ‘El Tendre’); o l’anarquista venedor de quincalla Santiago Oncins, entre molts d’altres.

En el cas de Manlleu, una població que probablement conec superficialment, a través d’algunes amistats he arribat a conèixer alguns dels seus personatges “fets a la seva”:  el gastrònom Pep Palau; o a l’enyorat lliurepensador, músic, graduat social, empresari i defensor de totes les causes perdudes, Llucià Guiteras; també al pintor estratosfèric i viatger Mercuri Molera;   a l’administrador de loteries, lector empedreït, cineasta i rei de la ironia, Sagi Planas; o al líder de la Penya Trukof, antic factor de l’estació i empleat durant anys de l’empresa Transports Rifà, Vicenç Muntàñez.

Sorprèn, però, que hi hagi gent que no vulgui ser “fet a la seva” i es resigni a “ballar al so que toquen”, com si la vida estigués permanentment militaritzada i tots haguéssim de seguir obligatòriament les ordres d’una corneta casernària, amb uns aclucalls col•locats a la cara com els que de vegades porten els cavalls o els ases per  evitar que vegin el que hi ha als costats.

Quan una persona fa ús del lliure albir es pot equivocar, seguir un camí erràtic o caure a terra. Tanmateix, però, és un risc que s’ha de córrer. Renunciar a la llibertat de pensament i d’acció és una actitud covarda que et pot portar indefectiblement pel camí de la frustració, la desgràcia i la infelicitat.