Estressats

En una època marcada per la pressa, sovint convé aturar-se un moment i reflexionar sobre la deriva que ha pres el nen que portem dins. Sense nostàlgia, però aprofitant l’experiència per assentar-nos serenament en el present i encaminar les nostres passes cap a un futur incert que no sabem fins quan s’allargarà.

Repassant alguns moments d’il·lusió, innocència i sorpresa que han desaparegut de les nostres vides, ens adonem  que la primera sotragada la vam rebre al descobrir l’engany dels Reis Mags. En aquella època (pels que ja tenim una edat), quan encara no es feien ecografies, els pares també esperaven amb candeletes el moment del part per saber el sexe del nadó.

Quan als quatre o cinc anys una criatura obria els finestrons i veia les teulades plenes de neu, gaudia d’una felicitat infinita; avui, però els meteoròlegs pronostiquen les nevades amb tres dies d’antelació (i moltes vegades no neva). O les tempestes d’estiu i l’arribada de la gota freda. Encara que de vegades s’equivoquen de cinc quilòmetres i pot nevar o ploure a Manlleu i a Vic no.

Quan jo era petit, era habitual que durant els mesos d’una relativa bonança, sobretot a l’estiu, la gent sortís al vespre al carrer a conversar amb els veïns, ben asseguts en una cadira. O anàvem a buscar una ceba, un parell d’ous, oli o sal a l’escaleta del costat i entràvem als pisos dels altres, que deixaven la porta oberta o ajustada. També anàvem a visitar els coneguts quan estaven malalts. Avui, aquests costums pràcticament han passat  a millor vida i quan pugem a l’ascensor no coneixem els veïns que pugen i baixen amb nosaltres, i amb prou feines ens saludem, si és que ho fem.

Als carrers hi havien molts pocs vehicles –tampoc no hi havien semàfors- i la canalla jugàvem a futbol a la calçada, fins que algun nen avisava que venia un cotxe.  De fet, a Vic i a Manlleu, moltes vies estaven sense asfaltar, i la frontera entre el poble o la ciutat i la zona rural era molt difusa. Això passava als afores de Vic, al barri del Remei i a les Cases Barates; o a Manlleu, al barri de l’Erm i al llindar del primitiu Passeig de  Sant Joan amb la zona de Puig Agut, on la quitxalla, enquadrada en bandes formades per catalans i castellans, feia guerres a cops de roc, tal com va descriure fa pocs anys el bon amic Jordi Puntí.

Quan fèiem una festa familiar, un bateig i una comunió, o fèiem una excursió, anàvem al fotògraf encuriosits per veure com havien quedat les fotos; avui les contemplem en el mateix moment de disparar la càmera digital. Esperàvem amb delit les cartes de la xicota o dels amics que ens portava el carter; ara només arriben certificats d’Hisenda o multes de trànsit. Avui, el mateix dia que ens casem ja preparem els papers del divorci. L’amor passa molt ràpid, no com a l’època que els enamorats es veien dues vegades a l’any als aplecs. Quan trobàvem un conegut al carrer, li dèiem “bon dia!”; ara, amb prou feines mussitem un fred “adéu”. Quan sonava el telèfon, desconeixíem qui trucava; avui visualitzem el número de l’emissor. I si telefonàvem a algú, primer preguntàvem: “Com estàs?”; però ara, amb els mòbils, diem: “On ets?”.

Tot ha canviat. Els nens ja no juguen al carrer: estudien informàtica i anglès, i durant la setmana s’entrenen en un equip de futbol o de bàsquet. No caminem ni passegem: correm, fem fúting i travessem atrafegats els semàfors en taronja per arribar enlloc aviat. Els metges ens treuen la sal, el sucre, el pebre i el tabac, però no ens proposen afegir cap plaer a la nostra trista existència; i ja no fan lletra de metge, només teclegen receptes. Gràcies als ordinadors, ja no fem servir llapis, plomes ni bolígrafs: enviem e-mails en lletra arial, times o verdana. O redactem whatsaaps en ui llenguatge comprimit on falta la meitat de les lletres. No fem operacions matemàtiques simples perquè tenim calculadores. Hem deixat de menjar tranquil•lament a casa o a la fonda, i devorem hamburgueses al bar en tres segons. I paguem el cafè abans que ens el serveixin.

Els jocs de cartes, el dominó i el parxís són cosa del segle passat. I els jubilats ja no van a mirar les obres en construcció, perquè estan envoltades de tanques metàl•liques i grues. No ens podem oposar al progrés, però tot té un límit. Ja ho diu el refrany àrab: “Els que tenen pressa ja són morts”.