Viatge iniciàtic al Rock & Roll i a la música psicodèlica

A principis dels anys 70 –ja fa cinc dècades- vaig tenir la immensa fortuna d’anar a estudiar al recentment obert Institut Jaume Callís de Vic, després de passar pel col·legi de monges de Les Beates, els Hermanos Maristes i el Seminari de Vic. En total van ser quinze anys d’immersió en el nacionalcatolicisme més ranci, encara que al Seminari ja hi havia una mica d’obertura. Sigui com sigui, anar a l’Institut per mi i per molts joves de la de la meva generació va suposar un gran alliberament a nivell anímic, afectiu, mental i ideològic.

Aleshores encara cuejava a casa nostra la sacsejada del maig del 68 a França, i tot plegat va coincidir amb un període marcat per la descoberta de la música moderna, el rock & roll i la música psicodèlica. Aquells dies molts joves osonencs vam descobrir els macroconcerts de música i van assistir al primer que es van celebrar a Granollers i, més endavant al mític festival Canet-rock.

Poc abans de foguejar-nos en aquells macroconcerts, vaig fer el meu primer viatge iniciàtic al món del rock i la seva litúrgia a Manlleu, en un indret poc sospitós de ser un antre perillós: El Centre Parroquial. Allà, sota l’empara dels dos vicaris de la parròquia, Miquel Tresserras i Ramon Bufí, es va celebrar una vetllada lúdica titulada “12 hores de música”, una trobada de prop de 100 joves equipats amb motxilles i sacs de dormir que vam passar una nit inoblidable escoltant les cançons dels autors més moderns del moment: Beatles, Rolling Stones, Creadence Clearwater Revival, Bob Dylan, Jimi Hendrix, Lou Reed, Led Zeppelin i una llarga llista de músics de l’època. D’aquella memorable nit recordo especialment a dos manlleuencs: el gastrònom Pep Palau –a qui feia poc havia conegut a les aules de l’Institut Jaume Callís- i a Dolors Graboleda, que també anava a l’Institut i passats els anys va ser la impulsora a Manlleu de la botiga Tam-tam des del 2005, lligada a la Fundació Humanitària Doctor Trueta.  

Però com que a la sala principal del Centre Parroquial hi vam dormir en sacs de dormir nois i noies barrejats i alguns dels presents vam beure algunes dosis d’alcohol (no crec pas que es fumessin porros), l’endemà un temporal de crítiques va caure sobre els responsables parroquials per haver permès i donat cobertura a una festa gairebé satànica o un akelarre, segons els rígids detractors de l’esdeveniment.

Val a dir, però, que Tresserras no era cap dimoni, ans al contrari. Professor catedràtic d’Història del Pensament Contemporani de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, també és doctor en Pedagogia, llicenciat en Filosofia i Lletres, mestre d’ensenyament primari i mestre de català. Per la seva banda, Ramon Bufí, professor de llengua catalana i capellà de Roda de Ter, ha exercit d’ensenyant en diferents escoles i instituts de la comarca d’Osona. Les primeres classes de català les va fer a La Salle, l’any 1970. A Manlleu va fer tota mena de serveis des de moviments ciutadans i sindicals en temps de clandestinitat i va formar part de la JOC i l’HOAC i l’ACO. També ha publicat llibres.

Però tornem a la música de principis dels 70, una dècada que es va encetar amb la separació dels Beatles i durant la qual a casa nostra també va començar a arribar una allau inesgotable de música anglosaxona. Durant els primers anys va tenir una importància cabdal la influència hippy i contracultural. I a banda de l’herència dels grups i músics abans citats, vam conèixer les cançons folk de Donovan, les propostes del rei del blues blanc John Mayall, les aportacions novedoses de Pink Floyd i King Crimson, a més de les cançons d’una inesgotable llista de grups i músics que podria omplir pàgines i pàgines d’una extensa enciclopèdia musical: Frank Zappa, Cream, Jethro Tull, Santana, Eric Clapton, Genesis, Johnny Winter, James Brown, Peter Green, Jeff Beck, Janis Joplin, Roxy Music, Canned Heat, Neil Young, Jim Morrison…

Mentrestant, entre els grups estatals destacaven Miguel Ríos, Smash i Triana. Sense oblidar els imprescindibles cantautors catalans: Raimon, Serrat, Lluís Llach, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Al Tall, Uc i la resta de mites de la Nova Cançó. En el panorama català de música moderna (d’extracció rockera i contracultural) és obligat mencionar Pau Riba, Oriol Tramvia, el Grup de Folk, Jordi Batista, Toti Soler, La Voss del Trópico, Gato Pérez, Orquestra Plateria, Fusion, la Companyia Electrica Dharma, l’Orquestra Mirasol…

Tota aquesta música l’escoltàvem bàsicament a Can Grapes (Taradell), a la discoteca La Muralla, el Cap d’Estopes i al Mugró (Vic). A principis dels 70, jo havia anat sovint en autoestop a Torelló, al Celler de la Lliça, en companyia del malauradament desaparegut Pere Lasala, manlleuenc i també company de classe a l’Institut de Vic. Uns anys més tard, al 1977, Ramon Collelldemont va obrir a Manlleu el pub Xauxa, un establiment amb una llarga trajectòria de música moderna i actuacions en directe de cantautors i grups de teatre. Poc després, a Manlleu també es podia assistir als concerts de Foment;  i a Torelló s’escoltava música i es feien concerts a El Club i a La Coope.

Altres bars musicals osonencs que vam freqüentar aquells dies i en anys i dècades posteriors van ser: la discoteca Scorpio,  La Conxa,  Danatela, Karibú, Boixe-Boixe, La Pipa,  l’Eixam, La Pipa, La Cabina, Clips, Tràfic. Kroma, La Taca, Tarot, Logical Arguments, JS, Roc 34, Únic, l’Hangar, Maricel, Què, Boulevard Blau, Comic’s, La Font, Tsé-tsé, Nexus, la Jazz Cava, L’Oficina, & Cia, Foxtrot, Diògenes, Pass Dream, El Molí de l’Alzina, Els 4 Cantons, Bis Bis, New Street, La Fundició, Sioux,  Eixam, Portland, Bè Negre, Martell, Catau, Tramon, Keeper, Moska, La Torratxa,  Parany, Vocton, La Crema, Happys, UH, La Disco, Arca de Noè, La Cabra, Pocket Bike, el  Cafè de l’Orfeó, L’Era del Sot, Pasternak, La Cabra… I segur que me n’oblido alguns.

A l’albada dels vuitanta, l’Orquestra La Clenxa, formada bàsicament per músics de Manlleu, va trepitjar amb gran èxit la majoria d’escenaris de la comarca i moltíssims d’arreu de Catalunya. Amb un repertori i un estil similars als de l’Orquestra Plateria o La Salseta del Poble Sec, combinaven rock amb boleros, cha-cha-chás i tots els estils musicals ballables. Nascuda de la formació manlleuenca Immamarramon (especialitzada en cercaviles), La Clenxa va reunir un bon rosari de músics de Manlleu, Roda i Vic, amb una potent secció de vents, bateria, congues i altres percussions, instruments de corda i tres o quatre vocalistes que s’anaven alternant a l’escenari. I encara que la memòria és fràgil, les dues formacions (de ball i passants) estava integrada per Jesús Herrera, Pep Solà, Jordi Puigví, Pep Poblet, Joan Ramon Puntí, Jaume Cornelles, Miquel Angel Núñez, Rodolf Bagaria, Joan Bagaria, Cesc Feixes, Jordi Casadevall, Toni Coromina, Maite Puntí, Emília Pujol, Pep Povedano, Miquel Sitjà.

També creada a les festes del barri de Gràcia de Manlleu a les darreries dels 70, la Palma Jazz Band, una agrupació especialitzada en jazz d’estil New Orleans, swing, ragtime i espirituals negres, cada any acostumava a fer –i encara les fa– actuacions en diades assenyalades. Liderada per Ofrius McAulet (el rodenc Cesc Feixas), un blanc pintat de negre, la Palma compta amb més d’una vintena de prestigiosos músics de la comarca (sobretot manlleuencs lligats al barri de Gràcia i a l’antiga La Clenxa, però també de Vic i l’Esquirol), que toquen els més variats instruments: violí, trompeta, guitarres, baix i contrabaix, banjo, piano, saxo, clarinet, acordió, bateria, trombó, tuba, flauta travessera i veus.