Migrants, refugiats i nouvinguts

Durant els anys seixanta, mentre centenars de milers de ciutadans espanyols anaven a treballar a Alemanya, en determinats sectors socials de mentalitat oberta hi havia una certa fascinació per tot allò que venia de l’estranger, sobretot el turisme, el cinema i la música (anglosaxona, francesa i italiana). En canvi, els factòtums franquistes, tot i basar bona part de la remuntada econòmica en la promoció del turisme exterior, blasmaven qualsevol corrent d’aire ideològic provinent de l’estranger impulsat pel “contuberni comunista en connivència amb la maçoneria internacional”. ‘Estranger’ era sinònim d’estrany, bàrbar o foraster, en contraposició a autòcton, indígena, natural o vernacle.

Amb l’èxode a Catalunya i a Madrid de molts ciutadans sense feina provinents del món rural o de les regions més pobres de l’estat (principalment Andalusia), i la fugida massiva a Alemanya, definitivament en l’argot popular van arrelar els termes ‘immigrant’ i ‘emigrant’.

Emigrar vol dir deixar el lloc d’origen per establir-se permanentment en un altre país o una altra regió, un desplaçament que es pot fer per causes econòmiques, socials o polítiques, encara que habitualment s’associa a buscar feina en un altre lloc. Amb el pas del temps,  han aparegut noves denominacions paral•leles, com el substantiu ‘nouvingut”, referent a l’estranger que ha arribat a casa nostra buscant una vida millor. Tot i que -com també passa amb l’immigrant-, el nouvingut (arribat de fa poc) deixa de ser-ho quan ja porta un temps establert al nou destí. Darrerament,  en el vocabulari dels mitjans de comunicació ha aparegut amb força la paraula ‘migrant’, un terme fins ara reservat als animals quan canvien periòdicament de territori, i que sovint ha acabat substituint i arraconant l’emigrant.

Malauradament, les guerres devastadores i els cataclismes imprevistos que sacsegen el planeta han posat en relleu la paraula ‘refugiat’, la persona que per causa d’un conflicte bèl•lic, una catàstrofe natural o la persecució (política, ideològica o religiosa) busca empara a fora del seu país natal. Tanmateix, el mot ‘refugiat’ sovint va lligat a alguns vocables emparentats: desplaçat, asilat, acollit, deportat, reassentat, expatriat. Sense oblidar l’etern exiliat.

La Declaració Universal dels Drets Humans  (actualment ratificada per 195 països pertanyents a l’ONU)  proclama que “ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants, ni se li podrà ocasionar dany físic, psíquic o moral”. També pregona que “tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència, a buscar asil i a gaudir d’ell en qualsevol país”. Però aquestes paraules sembla que se les endugui el vent, perquè per als racistes i els xenòfobs emergents, els immigrants i els refugiats cada vegada més són carn de canó.

Avui, Catalunya té un total de  7.600.067 habitants, 1.380.720 dels quals estrangers provinents de prop de 170 nacionalitats. Els països de procedència amb més habitants són, per ordre, el Marroc (211.192), Romania (89.177), Xina (59.380), Itàlia (55.823), Pakistan (45.125), Hondures (33.728),  França (33.184), Bolívia (30.095), Colòmbia (29.854), Equador (25.749), Rússia (24.224), Índia (23.103), Ucraïna (22.305), Senegal (20.828), Perú (20.127).

La comarca d’Osona té 154.559 habitants, 25.285 dels quals són estrangers, amb 8.435 marroquins. A Manlleu, amb 20.194 habitants hi viuen 4.437 estrangers, provinents d’una quarantena de països: Marroc (2.951), Romania (328), Ghana (310),  Colòmbia (91), Xina (90), Polònia (77)...

Per la seva banda, Vic té 45.040 habitants, dels quals 12.722 estrangers (26%) provinents d’una vuitantena de països: Marroc (3.031), Ghana (1.962), Índia (1.512), Nigèria (715), Xina (642), Romania (477), Senegal (453), Polònia (321).

Para fomentar la convivència, els experts aposten per la integració dels estrangers a la cultura del país d’acollida. I perquè aquesta adaptació es produeixi sense traumes, proclamen la necessitat d’establir ponts que contemplin el coneixement mutu entre ciutadans autòctons i immigrants. En aquest context, és evident que queda molt camí per recórrer. Molts  osonencs creuen, equivocadament, que la llengua parlada per la majoria de marroquins residents en la comarca és l’àrab. En realitat, l’àrab només el parlen, com a màxim, un miler de magribins.

Segons les dades conegudes entre el 85 i 90% dels 8.435 marroquins empadronats a Osona (4.373 homes i 4.062 dones) utilitza quotidianament l’amazic, una llengua pròpia i diferenciada de l’àrab, amb més de 5.000 anys d’antiguitat. I encara que no hi ha dades oficials, dels llocs de procedència acreditats al padró es desprèn que a Osona viuen entre més de 7.000 berbers.

Els amazics residents en la comarca provenen majoritàriament de la regió del Rif (al nord del Marroc), bàsicament de la província de Nador i d’Alhoceima. El primer nucli va arribar a Vic, en número reduït, durant els anys 70. Es tractava d’homes sols que es van sacrificar per ajudar les seves famílies. Durant llargs períodes de solitud i privacions van enviar diners als seus. Fins que, entre el 1988 i el 1992, van aconseguir portar les seves manilles i fills després de complicats processos de reagrupament familiar, coincidint amb la primera ona massiva d’immigració, que va culminar amb la primera regularització d’estrangers.

A partir d’aquí, els berbers van començar a escolaritzar els seus fills, van muntar negocis i alguns van comprar pisos. També es van condicionar mesquites o es van obrir botigues de queviures, carnisseries halal i perruqueries. Avui, després de la segona onada migratòria dels últims el col·lectiu amazic està ben assentat.

Fa uns anys Abdelghani El Molghy, filòleg i traductor establert a Manlleu, i bon coneixedor de la situació lingüística de berbers i catalans, em deia que els amazics se sentien acollits a Catalunya. I afirma que uns i d’altres “hauríem de desenvolupar i consolidar el sentiment mutu de solidaritat que ja està germinant. Les nostres llengües sovint han estat (o són) discriminades. Hi ha paral·lelismes: nosaltres som els catalans del Marroc i vosaltres els berbers d’Espanya”.

El Molghy aleshores creia que la integració dels amazics era cada vegada més clara. I ho exemplificava amb l’elevat nombre d’alumnes marroquins (la majoria berbers) inscrits en els cursos de català organitzats per Normalització Lingüística d’Osona, sense oblidar els que s’apuntaven a l’experiència de les parelles lingüístiques i, sobretot, els fills dels immigrants escolaritzats en català.

Actualment, als carrers de les poblacions osonenques es donen algunes situacions paradoxals referides a la llengua, com la que vaig presenciar fa un temps: davant la impossibilitat de comunicar-se, dues dones marroquines (una berber i una altra àrab) conversaven amistosament i s’entenien en català.

Avui, al Marroc es parlen tres variants de l’amazic (a les regions del Rif, l’Atles i el Sous). Però la cultura berber també perviu en extenses zones d’Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Níger, Mali i Mauritània. Un dels grups més emblemàtics d’aquesta comunitat mil·lenària són els tuareg, els nòmades del desert.

El fet que la paraula “amazi” signifiqui “home lliure” explica el caràcter indòmit dels berbers, un col·lectiu la identitat del qual es basa més en la cohesió idiomàtica que en la pertinença a una ètnia determinada. Els berbers van ser els primitius pobladors del Magrib, molt abans de l’arribada dels àrabs.