La fiabilitat de les enquestes

Fa quatre mil·lennis a la Xina ja feien censos. L’any 0 del nostre calendari va coincidir amb el cens de població de l’imperi romà. Fins que els americans es van inventar el costum de basar-ho tot en les estadístiques, que es van convertir en instrument de control del poder.

L’estadística hauria de ser la ciència que estudia numèricament, amb la màxima precisió, els fenòmens col·lectius coneguts, encara que sigui de manera incompleta. Però també pot esdevenir una caricatura allunyada de l’anàlisi matemàtica. Quan s’acosten uns comicis electorals, la majoria de mitjans de comunicació publiquen sondejos; però per treure’n conclusions cal observar qui els publica. Se’n pot fer cas, però fins a un límit. Només es poden entendre com a aproximacions a la realitat, molt sovint interessades.

Diuen que “el costum fa la llei”; però també és cert que en molts casos les estadístiques (o els recomptes) fan anar l’aigua al molí de qui les encarrega i solen sortir favorables a les seves tesis o els seus anhels. Això ho hem pogut comprovar aquests darrers anys amb les diferents enquestes electorals que s’han fet al voltant de les eleccions catalanes, les generals o les europees. En un altre àmbit més maniqueu, com es calcula el número de manifestants independentistes durant la Diada de l’11 de setembre o els antiindependentistes que surten al carrer el 12 d’octubre?

Les sentències i les dites del refranyer popular moltes vegades s’assemblen a les estadístiques. Dibuixen una suposada síntesi de l’experiència popular acumulada. De vegades l’encerten i d’altres, no. Són equívoques conclusions passades pel sedàs del pensament de molta gent durant anys, dècades o segles. De vegades allò de “pel maig, cada dia un raig” es converteix en tres dies escassos de pluja.

Els darrers anys també proliferen els sondejos telefònics. Qui no ha rebut una trucada d’un organisme suposadament lligat a la Diputació, la Generalitat, una associació de consumidors o  a una agència de prospeccions electorals? Quan llegim els resultats publicats i veiem que el 40% de la població opina tal cosa o tal altra, hauríem de considerar que l’univers de persones sondejades no és universal. I una altra cosa: encara que aquests darrers anys els telèfons mòbils s’han multiplicat, no tota la població té telèfon mòbil o fix.

Podria semblar que les estadístiques haurien d’anar de bracet de la lògica. Però no tothom opina el mateix. Un amic meu molt donat  a la ironia creu que les dades que ens donen s’han de reflexionar. Si diuen, per exemple, que el 30% dels accidents de cotxe són produïts per l’alcohol i que el 70% restant obeeix a altres causes, un borratxo hauria d’estar content de figurar en el grup del 30%, ja que té menys risc que el grup del 70%. Tot depèn de la premissa que s’utilitzi.

Les estadístiques no podran recollir mai amb exactitud tots els factors que envolten la vida quotidiana. Com es pot establir el percentatge de risc que té una persona de Manlleu de trepitjar una pell de plàtan i caure a terra? O el percentatge de vigatans que tenen mania als manlleuencs i viceversa? Asseguren que “els números canten”. Probablement és veritat; però també ho és que, moltes vegades, desafinen.