Dos símbols: El seminari de Vic i La Salle de Manlleu

Aviat farà vint anys que va morir a Vic, als 93 anys, Manel Serinanell, un entranyable capellà conegut popularment amb el sobrenom de “Mossèn Passi-ho-bé” per la seva afició a saludar tothom pel carrer. Era un dels últims sacerdots amb sotana i barret que podien trobar-se passejant pels tortuosos carrerons vigatans. De tarannà afable i generós, també exercia d’astrònom i meteoròleg.

La ciutat de Vic, també seu episcopal on té el palau el bisbe de la diòcesi, sempre ha tingut una marcada tradició levítica gràcies a la influència que els sacerdots i les congregacions religioses li han conferit des de fa segles. En aquest sentit, la presència de desenes d’esglésies, capelles, convents, nombroses parròquies, escoles privades lligades a l’Església (els col·legis de L’Escorial, Pare Coll, Sagrat Cor, Les Beates, Sant Miquel dels Sants o els avui desapareguts Hermanos Maristas) i una llarga història de sants i beats, fins fa pocs anys va atorgar a la capital osonenca el títol de “La Ciutat dels Sants”.

A pocs quilòmetres, en canvi, la presència religiosa a Manlleu, una ciutat de caràcter més aviat obrer i treballador que l’aristocràtica capital de la Plana, s’ha concretat amb la puixança de determinades congregacions religioses en l’àmbit de l’ensenyament, com els Hermanos de la Salle i les monges Vedrunes.

Un vague record infantil em transporta al Vic de finals dels 50, quan llarguíssimes cues de seminaristes vestits de negre i faixí vermell caminaven silenciosos en fila índia, al costat de la muralla antiga. En aquell temps, el graner eclesial –el Seminari Conciliar– era ple i allotjava prop d’un miler d’estudiants de capellà. Avui, però, ja no hi ha seminaristes i la mitjana d’edat dels capellans diocesans supera amb escreix els 60 anys. Amb aquestes dades a la mà, les expectatives pastorals de cara a un futur immediat són certament preocupants per al col·lectiu catòlic. I si a l’altíssima mitjana d’edat dels capellans s’hi afegeix la falta de vocacions religioses, el panorama resultant és més aviat desolador.

Fundat a començaments de l’etapa visigòtica, el bisbat de Vic engloba deu arxiprestats intercomarcals: Ripollès, Ter-Collsacabra, Vic, Lluçanès, Guilleries-Congost, Moianès, Bages Nord, Bages Sud, Manresa i Anoia-Segarra. Amb una població propera a les 400.000 ànimes, la diòcesi té sota el seu domini 250 parròquies, 23 santuaris, nou cases d’espiritualitat i quatre residències sacerdotals. Però més enllà de les enganyoses xifres administratives, la pràctica religiosa catòlica ha fet una davallada considerable.

Recentment, un amic de l’Empordà, amb motiu de la mort d’un familiar seu nascut a Vic, es va passar un matí sencer buscant un capellà que volgués resar una oració al cementiri. El cas és que el meu amic, que no és practicant de cap credo, no va poder complir amb els desitjos del finat (una persona molt catòlica), malgrat les gestions personals, cinc trucades i una visita a la residència sacerdotal.

Quan el 1947 es va inaugurar el mastodòntic nou seminari d’estètica neoromànica, en la construcció del qual van intervenir presos republicans, ningú no podia imaginar que, cinquanta anys després, les seves parets no acollirien ni un sol seminarista, quan en el seu moment de màxim apogeu (en ple fulgor del nacional-catolicisme), el seminari va arribar a allotjar un voluminós estol d’estudiants de capellà.

Un servidor de vostès, vaig passar, com tants fills de família catòlica, per les aules del seminari i puc donar fe del gran fervor que va caracteritzar aquest centre de formació religiosa durant tres decennis. Dividit en dues zones (“seminari menor” i “seminari major”), a l’ala esquerra s’hi estudiava el batxillerat i hi residien els seminaristes més joves; mentre que l’ala dreta acollia els alumnes de filosofia i teologia. Però avui, les llargues i silencioses files de seminaristes amb sotana i faixí passejant en fila índia pels carrers de Vic, són ja un record que es perd en la memòria.

A Manlleu, on no hi ha tantes esglésies ni capelles com a Vic, ni hi ha hagut mai cap seminari, la presència religiosa més destacada, a banda de les parròquies de de Santa Maria, nostra senyora de Gràcia i Sant Pau, i les escoles regentades per els Vedrunes, és la del Col·legi La Salle (inicialment anomenat Col·legi del Sagrat Cor de Jesús), un dels més antics que els Germans de les Escoles Cristianes van fundar a Catalunya i que des de la seva creació ha portat a terme una tasca educativa segons la pedagogia del francès Sant Joan Baptista de La Salle.

Aquest centre, instal·lat en una vella fàbrica tancada, va ser promogut pels sectors més conservadors de la població, entre ells els dirigents de la Joventut Catòlica i determinats fabricants i comerciants de Manlleu, i va tenir en la persona d’Enric Delaris el seu primer director. Actualment, La Salle és una escola concertada que imparteix cursos d’educació secundària, batxillerat i mòduls professionals, on la presència de les sotanes ha desaparegut del mapa, tot i conservar el caràcter d’orientació cristiana.

A la pàgina web de La Salle es pot llegir que “per assegurar la continuïtat de la seva tasca, que havia de confiar en les aportacions que els feien alguns membres destacats de la societat manlleuenca, i per ajudar al sosteniment i a l’expansió del col·legi, el 1885 es va decidir l’obertura d’un internat que pogués acollir alumnes a pensió, també de fora de Manlleu”.

El Col·legi va continuar creixent i va celebrar les seves noces d’or el 1930. Però amb la proclamació de la República, es va promulgar una legislació tendent a eliminar o bandejar l’ensenyament religiós i l’ensenyament a La Salle va mantenir a través d’un canvi en la titularitat. Després, en declarar-se la guerra civil, l’esclat revolucionari va ocasionar una persecució religiosa per part d’elements incontrolats que va acabar amb la mort de molts religiosos, entre ells tres germans de La Salle.

Després del conflicte bèl·lic, els Hermanos van recuperar les instal·lacions del Col·legi i van reprendre les classes, tot i que al 1940 van haver de fer front a les destrosses ocasionades en l’edifici per un gran aiguat. Set anys després, La Salle va amplisr els seus estudis al Batxillerat i es va crear el Patronat de Formació Professional.

En iniciar-se el curs 1958-1959, prop de 150 nois es van integrar a les classes del col·legi a través d’un sistema de beques i mitges beques. En el mòdul original situat al costat del canal industrial s’hi va instal·lar la secció de batxillerat elemental que va arribar a agrupar 430 alumnes. Per la seva banda, en l’edifici de l’antic Patronat de Cultura s’hi van instal·lar els cursos superiors de Batxillerat i de Comerç, amb un total de 320 alumnes. Les xifres, doncs, indiquen que la importància de La Salle va arribar a ser molt important.

A partir de la dècada dels seixanta fins a la dels vuitanta del segle passat, es va produir una època de canvis. Per il·lustrar l’esperit del moment, res millor que alguns testimonis d’antics alumnes. En una entrevista que un servidor va fer a Miquel Molist, aquest l’il·lustre arqueòleg manlleuenc explicava que la seva immersió escolar religiosa bàsica va transcórrer sempre al col·legi dels Hermanos de la Salle, “una institució clàssica dels anys seixanta i principis dels setanta, on hi havia molts alumnes interns, tots nens, encara que jo sempre vaig ser extern, una circumstància que em va permetre tenir més llibertat que la que tenien els interns. Recordo les flors i els ciris del mes de Maria, i els exercicis espirituals que fèiem a la Gleva, on anàvem a peu passant pel bosc de ribera del canal del Ter; el camí era molt bonic, però l’estada a La Gleva ja era molt més discutible. A la Salle, hi vaig estar molts anys i hi vaig fer tot el batxillerat, fins que vaig anar a fer COU a l’Institut Jaume Callís de Vic.  Abans, però, a quart de batxillerat, a la Salle, hi va haver un canvi molt positiu: l’arribada de les noies, que va suposar l’inici de l’ensenyament mixt. Va ser una gran millora i a mi em va sonar a glòria”. Aquest canvi es va originar a les darreries del franquisme amb l’aprovació de la Llei General d’Educació de 1970, que va implicar una reestructuració dels nivells educatius amb l’aparició de l’EGB i la FP, i, com recordava Molist, també implicaria l’arribada de l’ensenyament mixt.

A banda de la disciplina escolar, Molist també recordava una infantesa amb “molta llibertat i les petites aventures que compartia amb els amics del barri. Tots plegats anàvem a explorar els marges i els camps de la zona de l’Erm, que per nosaltres era una selva. En canvi, al riu Ter no hi anàvem gairebé mai perquè quedava una mica lluny i no el vam integrar a les nostres vides. Recordo les baralles que els nens catalans teníem als carrers sense asfaltar amb els nens castellans. Era una cosa tribal, els de l’entorn del passeig de Sant Joan contra els de Puig Agut. Abans de les topades estàvem molt excitats i quan es produïa el contacte ens tiràvem pedres. Més endavant, als setze anys, quan encara anava a la Salle, vaig descobrir l’arqueologia quan amb un grup de joves fèiem espeleologia i en alguna ocasió havíem trobat ossos en superfície en alguna cova. A partir d’aquí se’m va despertar el cuc de la prehistòria”.

En una altra entrevista feta a Ramon Besa, el mític periodista esportiu nascut a Perafita recordava que, principis dels 70, la família el va portar als Hermanos de la Salle de Malleu, on va estudiar tercer i quart de batxillerat en règim d’internat: “Els dilluns hi anava amb cotxe de línia, i els divendres tornava a casa, a no ser que estigués castigat. A la Salle teníem un carnet de punts, i a cada malifeta ens en treien un; tot depenia dels punts que tinguéssim. Si una setmana no anava a Perafita a ajudar la família, em demanaven què havia passat. De tota manera no vaig tenir massa càstigs, perquè era un xicot bastant metòdic i obedient”.

I un tercer testimoni: el del torellonenc Ramon Fontserè, actual director del grup teatral Els Joglars, que va anar a parar a La Salle de Manlleu a cursar tercer i quart curs de Batxillerat en regim de migpensionista: “Representava que m’havia de quedar a dinar, però com que era una mica llepafils i el menjar de l’escola no m‘acabava de fer el pes, sovint ‘pillava’ i anava a donar el vol per Manlleu i a menjar un frankfurt en qualsevol bar. Després vaig anar a estudiar al col·legi de Sant Miquel de Vic, on ho vaig suspendre tot, fins i tot la Religió i la Gimnàstica. I vaig retornar a la Salle, on vaig fer tres anys d’electrònica, uns estudis que no em van servir de gran cosa. Avui, quan a casa es fon una bombeta, l’ha de canviar la dona. Els meus estudis d’electrònica van ser totalment inútils.”

A la dècada dels noranta amb l’aplicació de la LOGSE es van produir nous canvis i es va fer la signatura d’un acord de complementarietat entre La Salle i el col·legi El Carme-Vedruna, segons el qual aquesta última escola assumia l’ensenyament d’Infantil i Primària, mentre que La Salle impartia l’ESO i el Batxillerat. A més, a l’empara del Patronat, s’impartien els Cicles Formatius. Aquest acord però sense la imatge omnipresent dels antics Hermanos, funciona encara avui fins a l’actualitat. Darrerament, en el context d’adequació als nous estudis, a finals de febrer, la Universitat de Vic i La Salle Manlleu – Centre de Formació en Tecnologies ( CEFORTEM) van signar un conveni per impulsar la formació professional a Manlleu. La Salle de Manlleu, centrat en un ensenyament d’òptica cristiana, perviu. El Seminari de Vic ha deixat de ser un seminari, encara que l’ala de llevant està ocupada per les aules dels alumnes de Primària del Col·legi de Sant Miquel.