El peatge de morir

Cada vegada hi ha més gent que opta per incinerar els seus morts, sovint seguint la voluntat del traspassat. Actualment, a Catalunya, prop del 50% dels difunts són reduïts a cendres i dipositats en urnes. Segons l’Associació d’Empreses de Serveis Funeraris de Catalunya (Asfuncat), que representa el 90% dels serveis funeraris de Catalunya, des del 2008 fins al 2018 a Catalunya les incineracions de difunts van experimentat un augment del 77%. Les empreses membres d’Asfuncat, entre les quals es troba la funerària ososnenca Cuberta Serveis Funeraris, amb implantació a Manlleu, Vic, Roda de Ter i Centelles.

Les últimes dades públiques indiquen que l’any 2018 les empreses membres d’aquesta associació van gestionar 60.122 defuncions, 25.755 de les quals van ser incineracions (43%), i la resta van ser enterraments i trasllats. L’associació preveu que al 2025 a Catalunya s’incineraran sis de cada deu difunts (el 60%).

Deixant de banda la tristesa que envolta una mort i l’elevat cost de tot el procés d’un enterament, els materials dels taüts, les esqueles, les flors, els trasllats i altres serveis del tanatori, el sector funerari és dels pocs que no està en crisi. De fet està en plena transformació i s’adapta a les noves tendències relacionades amb les incineracions

Tanmateix, les incineracions no estan exemptes de polèmica i alguns entesos alerten sobre la contaminació produïda per les cendres de cadàvers incinerats i les urnes abandonades. A banda de les dioxines i mercuris generats pel fum dels taüts als forns crematoris, els darrers anys s’han abandonat moltes urnes al bosc, a la muntanya i al mar, uns entorns que els difunts incinerats estimaven especialment, tal com van fer constar en vida. Tanmateix, davant la degradació d’aquests residus, cada vegada més es recomana guardar l’urna a casa, o bé dipositar-la als columbaris dels cementiris (una àrea habilitada especialment, però que obliga a pagar uns diners pel lloguer de l’espai).

Malauradament, el caos urbanístic de les nostres ciutats també es reprodueix als cementiris, uns espais que acostumen a estar molt plens i on els lloguers de nínxols solen ser per un període renovable de 50 a 99 anys (segons el municipi). En aquest context, cal contemplar un redisseny sobre el futur immediat de les nostres necròpolis. La incineració, tot i semblar una bona mesura (si no llencem l’urna en una pineda) hauria de contemplar alternatives que facin més sostenibles i igualitàries.

És evident que s’ha de respectar al màxim la voluntat de les persones, tant si paguen pel lloguer d’un nínxol o per un exuberant panteó familiar catalogat pel seu valor arquitectònic. Però sense voler caure en truculències ni morbositats, potser ha arribat el moment de considerar la socialització dels morts i l’espai on descansen. En aquest sentit, l’enterrament a sota terra (i valgui la redundància), podria ser una bona mesura, sempre que les restes siguin retirades i col·locades en fosses col·lectives (ossaris) en un termini de temps raonable, quan hagin passat els anys necessaris després de la inhumació (entre 5 i 10 anys). Si bé aquest sistema comporta una més gran utilització d’espai horitzontal als cementiris, amb el trasllat dels ossos en fosses col·lectives es guanyaria espai amb regularitat.

El mateix procediment podria aplicar-se als nínxols, rebaixant el període de lloguer, per poder-los utilitzar amb els nous difunts que es vagin produint. Així s’igualaria la dignitat de tots els mortals, sense distincions i sense reproduir els greuges comparatius dels aristocràtics panteons que ocupen un espai necessari per la comunitat. De fet, no crec que al cel hi hagin apartaments especials a primera línia de mar, destinats als difunts amb més capacitat adquisitiva.

Tampoc s’ha d’oblidar que, segons la llei, els ajuntaments han de vetllar perque les inhumacions es realitzin sense discriminació per motius de religió o de qualsevol tipus. Això també comporta respectar, per exemple, els drets dels musulmans (que enterren els seus morts sota la terra), o els drets dels no musulmans (ja siguin cristians o de qualsevol altra creença, pobres de solemnitat i agnòstics autòctons) que opten per una alternativa als nínxols i les incineracions. Coincidint amb la pandèmia del Covi-19, fa pocs dies, l’ajuntament de Vic va habilitar un espai del cementiri per enterrar els difunts de fe musulmana que habitualment són enviats al seu país d’origen on reben sepultura sota terra. De moment, els musulmans enterrats a Vic s’hi hauran ‘estar un mínim de sis anys abans que els seus cossos siguin repatriats. De tota manera, seria desitjable que els ajuntaments dels municipis osonencs solucionin el tema de manera definitiva.

En algunes ciutats, ja es comença a enterrar els difunts sota terra, en galeries excavades al subsol. Els legisladors han de sospesar serenament totes les solucions, intentant respectar, sempre que es pugui, les diferents opcions (nínxols, fosses individuals i col·lectives, ossaris, columbaris i panteons). No pot ser que d’aquí a 50 anys el territori estigui sembrat de nous cementiris (públics i privats) a causa de la saturació i la obligada clausura de les velles necròpolis.