Històries de pobres

En un món tan divers tots coneixem històries de generositat i solidaritat protagonitzades per ciutadans anònims, ja siguin autòctons com immigrants: gent que visita malalts i ancians solitaris, que ajuda econòmicament els desvalguts, que pertany a una ONG o, simplement, que exerceix allò que el cristianisme i la Revolució Francesa anomenen “fraternitat”.

Darrerament, tots hem comprovat que durant el període confinament general, aquesta mena d’episodis han proliferat de manera notable a través de vies inusuals, i han abastat sectors socials que a priori no haurien de passar per angoixes econòmiques extremes, com és el cas dels treballadors de la sanitat, les dones de la neteja i els escombriaires, o el personal dels supermercats, entre altres.

Tanmateix, al marge del confinament obligat pel Covid-19, tots podem explicar històries desagradables d’avarícia, d’abusos, de maltractaments físics i psíquics, d’insolidaritat i egoisme, on la mesquinesa de la raça humana aflora sense atendre a diferències ètniques. Estem tips de veure (a la televisió, al carrer o a l’edifici on vivim) casos de mala llet infinita protagonitzats per honorables ciutadans del primer món. És en aquest context que voldria presentar un anecdotari d’històries tristes que afecten el col·lectiu d’estrangers. La bondat i el mal astruc no tenen fronteres. Deixant de banda històries d’avarícia, corrupció i explotació protagonitzades per potentats adinerats, la mala fe i les accions infames o deshonroses de vegades també  es generen en àmbits més humils i marginals.

La majoria d’immigrants  abandonen el seu país per necessitat, no per comprar-se uns texans. Fa unes dècades ho feien els andalusos, gallecs i extremenys, i avui ho fan els magrebins, llatinoamericans i subsaharians.  Mols d’ells, per postres, arriben a pagar cinc mil euros per una visat (els estalvis d’uns quants anys). I és que les ganes de sortir de la misèria tenen viaranys perillosos. Sé d’un magrebí que va anar de vacances a la seva pàtria en cotxe; allà, després d’enlluernar uns quants coneguts seus, els va oferir la possibilitat d’obtenir contractes de treball a canvi de molts euros. Després d’engalipar uns quants incauts, va cobrar el preu estipulat i “si te he visto no me acuerdo”. Ara, passat un temps, voldria tornar els diners, però estalviar és molt difícil i no hi ha manera que amassi la suma que va estafar als seus compatriotes.

Conec un matrimoni de la regió de Tànger que abans de venir a Catalunya amb un vista turístic i d’instal·lar-se a Vic, vivia relativament bé. El pare tenia feina i la mare una botiga. Però arran d’una disminució física d’una filla seva, i davant l’evidència que al Marroc no podien atendre-la com calia, van deixar-ho tot i ara sobreviuen a Osona, on la nena rep unes atencions mínimes, però dignes. Però la seva estança no és un camí de roses: tenen dificultats extremes per obtenir papers i feina; el contracte del lloguer del seu pis va a nom d’un altre immigrant més ben situat, que els extorsiona i els estafa; la dona frega sense parar les cases dels catalans i el pare treballa com a fals autònom entre 13 i 14 hores en un escorxador, a preus irrisoris. Però estan contents: el fill gran estudia i  la petita és atesa pel sistema sanitari públic, te teràpies personalitzades i va a l’escola.

Conec el cas d’una dona del Rif que es va ajuntar amb un saharià, sense casar-se, i tots dos van llogar un pis a Manlleu. Durant dos anys, ella va pagar totes les despeses comuns de la casa, el lloguer i la manutenció. Però el dia que ell va obtenir el permís de residència, va sortir a comprar tabac i encara és hora que torni.

Una dona del centre del Marroc, prenyada, patia sovintejats maltractaments per part del seu marit alcohòlic. Com que cap dels dos tenia papers, es veien obligats a pagar 300 euros mensuals per una habitació de 10 metres quadrats. De vegades, el marit la tancava tres dies amb pany i clau, sense aliments. Cansada de tants oprobis va abandonar Osona i va tornar a l’Atlas, per por a denunciar el seu agressor i marit.

Un altra dona, en aquest cas senegalesa, es va casar amb un compatriota per afavorir que aquest obtingués el permís de residència sota la fórmula legal de “reagrupament familiar”. Una setmana després que a ell li concedissin els papers, la dona es va trobar amb la casa buida. Mentre era a la feina, el marit va buidar el pis, va carregar-ho tot en un camió i va fugir sense deixar cap pista.

A Vic hi ha noies estrangeres que treballen en tallers de costura, durant 12 hores diàries, a canvi de 300 i 350 euros al mes. Hi ha immigrants legals que “col·loquen” compatriotes en treballs submergits, a canvi de quedar-se un percentatge del seu sou, amb l’amenaça que podrien perdre la feina si obrien la boca.

En aquestes situacions (on les dones solen ser les més perjudicades) col·lideixen els drets humans individuals amb la legislació del país d’acollida. Cal buscar solucions concretes per casos concrets i reformar les lleis que puguin perpetuar o afavorir conductes deplorables com aquestes, tant si afecten als immigrants com als pobres del país. Les agrupacions polítiques, associacions i sindicats  haurien de ser més valentes i agafar el toro per les banyes. Tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva procedència, han de poder defensar-se dels ultratges rebuts. I tots aquells que trepitgen els drets dels altres han de purgar pels seus delictes, ja siguin catalans, espanyols, comunitaris, magrebins, sud-americans, o tinguin passaport de tercers països.