Els nens han de jugar

Tot i la rigidesa matemàtica del rellotge, el temps pot ser com un xiclet que s’estira i s’arronsa. Fa cinquanta anys, quan jo en tenia deu, a la sortida de l’escola  anava a la biblioteca a fer els deures escolars, llegir llibres de Verne o devorar les aventures de Tintín. Després estudiava solfeig a l’Escola de Música de Vic, i abans de sopar encara em quedava temps per vaguejar una estona pel carrer, aleshores amb molt poc trànsit. Allà, a més d’empaitar una pilota (tots volíem emular el gran Kubala), jugàvem a bales i corríem en patins de rodes, fugint de l’escomesa dels guàrdies municipals que ens empaitaven.

Avui, com que les ciutats -Vic i Manlleu no se n’escapen- són fetes a la mesura dels cotxes -i no a la dels ciutadans-, és difícil que els nens puguin jugar al carrer. Els únics llocs aptes per córrer, saltar, circular en bicicleta o xutar una pilota són els parcs públics. Precisament, molt  a prop de casa hi ha un espaiós parc on porto la canalla quan fa bon temps (llevat, és clar, del llarg període de confinament i les successives etapes de desescalada arran del Cocvid-19 que estem vivint).

L’indret, molt agradable i ben cuidat, habitualment sol ser freqüentat per fills d’immigrants (a Vic una quarta part de la població és estrangera). En alguna ocasió hi he trobat vigatans “de tota la vida” que es queixen d’una suposada invasió de nens magrebins que –segons ells- no deixen jugar els nens autòctons. Aquest sentiment de discriminació envers la quitxalla del país, tot i no ser compartit per tothom, probablement és bastant habitual (imagino que a Manlleu deu passar una cosa semblant, ho desconec).

Tanmateix, cal reconèixer que, al marge del període de confinament i desescalada, en èpoques de ‘normalitat’ bona part dels fills dels autòctons no van a jugar al parc perquè quan surten de l’escola, fan altres activitats. En Joan, per exemple, entre  dos quarts de sis i les set aprèn a tocar el violí, i després se’n va al gimnàs.  A la mateixa hora, la Meritxell estudia anglès, en Manel va a entrenament de bàsquet per prepara el partit del dissabte; i en Jaume entrena amb un equip de futbol; la Lídia va a classe de taekwondo, la Rita perfecciona el seu domini de la informàtica, i en Nil (que a l’escola no és massa aplicat) fa els deures amb un professor particular; la Margarida i la seva germana Isabel, no estudien res, però juguen a infermeres a les rehabilitades golfes de casa seva; en Ramonet i el seu germà Cinto, xalen com bojos amb els cotxes de l’Scalextric. Cap d’ells té temps per anar a jugar al parc.

Mentrestant, els nens magrebins Mohamed, Tahar, Yousuf i Fàtima s’entretenen al parc perquè les seves famílies no poden pagar activitats extraescolars. Igual que els indis Narpat i Gopal, els senegalesos Ibrahima i Mamadou, els ghanesos Babar i la Dara, els romanesos Andrei i Cornel, els sud-americans  Jorge i Daniela, o en Pau i la Clara, fills de catalans a l’atur o encara subsidiaris d’un ERTO. Estic convençut que, si volguessin, moltes famílies autòctones sense dificultats econòmiques notables podrien trobar una estona per portar la canalla a jugar al parc. Si la terra és de qui la treballa, el parc és de qui hi juga.