Cartes, mala lletra i adreces impossibles

Quan jo era molt petit, a la majoria de col·legis privats religiosos els professors i les professores lligaven la ma esquerra als nens esquerrans per obligar-los a escriure amb la dreta. El motiu era que –segons deien- la mà esquerra la mou el diable. Un dels càstigs més habituals que ens imposaven les monges o els maristes a l’escola cada vegada que fèiem una malifeta (o cada vegada que ens acusaven d’haver-la fet, encara que fos mentida) era escriure cent vegades en una llibreta una frase amb lletres lligades de l’estil de “No hablaré más en classe” o “Me portaré bién y seré obediente”.

No tinc res en contar de la cal·ligrafia. De fet, penso que està bé que els més petits practiquin i sàpiguen escriure segons els mínims cànons establerts. Si quan són grans volen fer mala lletra, o volen escriure en una lletra personalitzada, em sembla perfecte. És cosa seva. Jo vaig aprendre a escriure amb lletra lligada al col·legi de les Beates, però dos fills meus han estudiat al a l’escola Guillem de Montrodon on ensenyen a escriure amb lletra deslligada, un mètode que es veu que funciona molt bé a Finlàndia i que prepara els alumnes a ser futurs bons lectors de llibres, un suport que acostuma a utilitzar lletra deslligada.

Tanmateix, alguns pedagogs opinen que és millor escriure amb lletra lligada. No ho sé. En el meu cas he de reconèixer que quan escric a mà faig molt mala lletra –allò que en diuen ‘lletra de metge’- i de vegades ni jo mateix entenc la meva mala lletra al cap d’un dia. Això probablement em passa per utilitzar –des de fa molts anys-  el teclat de les màquines d’escriure i dels ordinadors, una tècnica d’escriptura que m’ha fet perdre el costum d’utilitzar el bolígraf, la ploma o el llapis.

Tornant a la infantesa, un dels oficis més directament relacionats amb la bona lletra era el de carter. De fet, la majoria de persones aleshores escrivien les cartes a mà, inclosa l’adreça del destinatari i el remetent dels sobres, uns textos que els pobres carters de vegades tenien autèntics problemes per desxifrar. Quan encara no hi havia ordinadors, mòbils, internet o correus electrònics, ni s’enviaven twets,  missatges per whatsapp, facebook o messenger, molta gent acostumava a escriure totes les cartes a mà, sobretot les de caire amorós, mentre esperàvem neguitosos la resposta del xicot o la xicota. I encara que a l’hora de traslladar els sentiments d’amor al paper els enamorats procuraven fer una bona cal·ligrafia, també passava que la lletra tremolosa feia difícil la lectura de la missiva.

Avui, però, encara hi ha persones que escriuen cartes a mà, amb mala lletra, i també n’hi ha que a l’hora de posar l’adreça del destinatari al sobre, cometen errors considerables. L’arribada d’immigrants i la proliferació de llengües provoca que moltes vegades els carters hagin de fer d’investigadors, grafòlegs o lingüistes per endevinar una adreça mal escrita.

Fa tres anys, qui signa aquesta columna va fer referència, en aquesta mateixa secció, a un article publicat el 2012 pel manlleuenc Llucià Guiteras (EPD) en el seu bloc personal, on el bon amic reflexionava sobre un insòlit concurs de cartes d’amor escrites a mà organitzat a Sant Joan de les Abadesses. En el seu escrit, a banda d’aplaudir un concurs d’aquesta mena, en Llucià proposava irònicament que també es convoqués un concurs de “cartes d’odi” per ser enviades al cap d’uns anys, quan l’amor s’havia pansit i la paperassa del divorci ja estava en mans dels advocats, que per cert no acostumen a fer gaire bona lletra. No sé quina grafia deurien les cartes enviades al concurs, però imagino que com que eren d’amor, tenien una lletra clara i entenedora. De la mateixa manera que imagino que les hipotètiques “cartes d’odi” tindrien un estil agressiu i de difícil lectura.

Jordi Serra, un amic meu que ja fa molts anys que és carter, explica a l’oficina de Correus de Vic, cada vegada que un company d’ofici troba un sobre amb una adreça difícil de desxifrar, aquest canta en veu alta el nom del carrer que figura a la carta, per veure si algun company endevina, per associació fonètica, la via pública desconeguda. En Jordi, el meu amic carter, té documentades un bon número de cartes amb adreces mal escrites, però que finalment s’han pogut entregar al seus destinataris.

Ell ha tingut la paciència de classificat els carrers equivocats en diferents apartats. Destaquen per sobre de tot els relacionats amb el santoral i la religió. Així, els remitents han canviat el nom del carrer Mare de Déu dels Munts per Mare de Déu dels Muts (del Mus o dels Dimonis); Sant Antoni Maria Claret per Sant Antoni Marie Claire; Sant Felip per sant Pòlip; Sant Pere de Casserres per sant Pere de Cáceres; Miramarges per Miramonges; plaça dels Màrtirs per plaça de los Martínez; Ronda Ausetans per Ronda Satán; o Divina Pastora per Diurna Pastora (o Doctora Pastora, Niña Pastora, Divina Comèdia, Divina Partera…).

Els noms propis d’algunes celebritats també s’han vist alterats: el carrer Folch i Torres ha passat a dir-se Folch i Gómez; el poeta Miquel Martí Pol s’ha convertit en Michel Martí Paul; el polèmic perseguidor d’indígenes a Amèrica Llatina, el Virrei Avilés, s’ha convertit en Virrei Everest; i l’avinguda Francesc Camprodon en Avinguda Partenon.

La Plaça de l’Estació s’ha transformat en Plaça de la Inspecció; el Carrer Estret en Restret; la plaça del Pes en plaça del Pis; la rambla de les Davallades en rambla de les Vedelles; el camí de l’Escorial en camí de l’Escòria; la plaça d’Osona en plaga d’Osona; el carrer del Nord en carrer del Moro; la rambla del Passeig en rambla del Passat; i la Llotja del Blat en la Lletja del Blat.

Finalment, en la llista de noms seleccionada per Serra, hi ha algunes adreces apòcrifes amb rerefons sexuals que són estratosfèriques: Polígamo Industrial, Carrer Sant Pene (Sant Pere), Josep M. Pollas (Pallàs), Carretera de Sant Coito (Sant Hipòlit), Carrer de la Sigala (de la Gelada), Mercè Sodomera (Rodoreda), Torre dels Cataclincs (Caputxins), Carrer de la Mamada (Ramada)...

Desconec què passa amb les cartes enviades a Manlleu amb adreces defectuoses, ni si els seus carters tenen algun sistema semblant al de Vic per endevinar un carrer, una plaça o una avinguda mal escrita. En un afany recreatiu proposo al lector que escrigui malament, una traducció bufa o una interpretació malintencionada d’alguna d’aquestes vies manlleuenques: Avinguda de la Diputació, Baixada Fidela, Carrer de Castellot, Fedancio, Puigpardines, Vilamirosa,  Donya Blanca, Serrat de les Esquitlleres, Astrònom Pericas, Puig-Guardial, Mossèn Guardiet, Vilacetrú, General Weyler, Gremi Tonis, Era d’en Carbó, Torrent de la Borina, Tras de lo Mur, Tremp, Plaça Fra Bernadí, Plaça de Crist Rei, Ronda de Matagalls, Plaça dels Viladomat…

A banda dels problemes derivats d’una grafia complicada i difícil d’entendre, un problema afegit a l’hora d’entendre on viuen els ciutadans destinataris de les cartes són les llengües que dominen els carters. En aquest context, Correus, que és l’empresa pública major d’Espanya i se suposa que també hauria de ser una de les més pròximes al ciutadà com a servei postal no afavoreix el coneixement de les llengües parlades i escrites en els territoris on actua. Malauradament, els seus treballadors no tenen cap obligació de conèixer la llengua de la població allà on han de treballar més enllà del castellà, constitucionalment obligatori. Com en molts altres organismes dependents de l’Estat -forces de seguretat, justícia…- els drets lingüístics de l’administrador estan protegits, però no ho estan en canvi els drets dels ciutadans administrats.

Per posar fi a aquesta discriminació lingüística, que atorga més drets als castellanoparlants pel sol fet de ser-ho, aquest estiu Esquerra Republicana de Catalunya ha entrat al Congrés dels Diputats una proposició no de llei per la qual insta al govern espanyol a establir el coneixement de les llengües oficials diferents del castellà com a requisit fix en les convocatòries de les oposicions de Correus.

De fet, fins ara,  en l’última convocatòria d’oposicions no s’incloïa cap requisit lingüístic per aquelles llengües amb rang d’oficialitat en diversos dels territoris que conformen l’Estat espanyol i, en canvi, sí que es considera com a mèrit tenir coneixements de l’anglès -que no te rang d’oficialitat a Espanya- o bé, en els casos específics de Ceuta i Melilla, de l’àrab marroquí o dariya en la primera d’aquestes ciutats africanes o de l’amazic en la segona, encara que cap de les dues tampoc és oficial i en el cas de l’amazic, a més, es considera erròniament com a dialecte de l’àrab.

Ara, ERC demana que l’obtenció d’una plaça fixa a Correus inclogui com a requisit la capacitació lingüística suficient per comunicar-se en llengües diferents del castellà allà on tinguin rang d’oficialitat, és a dir, català, occità, basc i gallec i que aquest requisit s’estableixi també en els casos de mobilitat geogràfica.