Selva elèctrica

Selva elèctrica
Toni Coromina

Fa unes setmanes, uns treballadors enviats pel bisbe de Vic van desmuntar l’espai que, durant quasi tres mesos, havia acollit la protesta pacífica de ciutadans que s’oposen a la monstruosa xarxa elèctrica MAT al seu pas pel Mas Blanc, a Sant Martí de Centelles. Una mala notícia pels que creuen en el missatge cristià de fraternitat i amor al proïsme. I és que el Bisbat mai no ha explicat per què col•labora amb Red Eléctrica Española, no protesta per la tala d’arbres o la plantada de colosals torres elèctriques de 80 metres, i no dóna suport a un moviment ciutadà que aposta per una nova cultura de l’energia i que defensa un espai d’acollida i de silenci. Els suposats representants de Déu s’han aliat amb el Cèsar sense contemplacions.
Avui, caminar pels camins seculars s’ha convertit en una activitat lamentable i les rutes més estimades pels caminants de la Plana són passadissos a un futur trinxat. Recórrer els antics senders ha esdevingut un exercici de masoquisme gràcies al peatge obligat del progrés irracional. Sense oblidar la contaminació de la terra i la coïssor olfactiva provocada per l’excés de purins, ni la proliferació de cultius transgènics.
La degradació clama el cel. I no protesten únicament els habituals ecologistes. Els càmpings de la zona, les associacions empresarials de turisme rural d’Osona, Girona i la Selva, els sindicats de pagesos, a més de diverses entitats relacionades amb l’oci i la protecció de l’entorn natural, també han expressat a la Generalitat la seva preocupació pels desequilibris derivats de l’abandó progressiu d’activitats agràries, ramaderes i silvícoles i, òbviament, per la greu afectació produïda per la MAT.
Tal com expliquen els opositors a aquest disbarat, la MAT és la conseqüència d’un model energètic centralitzat basat en la producció massiva d’energia en pocs llocs i el seu transport a llarga distància fins als llocs de consum. Per a ells, la construcció de la línia de 400 KV entre Sentmenat i Baixàs suposarà la dependència de la generació energètica d’origen nuclear procedent de l’Estat francès i endarrerirà l’aplicació d’un model alternatiu que, basat en la generació d’energia renovable en llocs propers al consum, evitaria la necessitat de grans línies de transport.
Per això rebutgen aquesta línia imposada pels interessos de les transnacionals que necessiten interconnectar Europa amb les futures centrals nuclears del nord d‘Àfrica, que són les que han de substituir les centrals europees que ens pocs anys hauran exhaurit la seva vida útil. L’alternativa és clara: S’ha d’optar per una energia no degradant, renovable i ben distribuïda, que no necessiti grans línies de transport.
Si Jacint Verdaguer aixequés el cap, dubto molt que escrivís els memorables versos que va dedicar a la plana de Vic:
“Niuada de calàndries, poetes de ma terra, / jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar; / avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra, / ai!, qui us sentís a l’hora de l’alba refilar! / Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes / que beuen les suades de l’aspre Pirineu, / i vora els banys de cignes d’aqueixes pollancredes / descabdellar lo somni que és vida del cor meu! / Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos, / cada turó amb la vesta de flors que més li escau, / la santa primavera per rebre entre sos braços / que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau. / Per eixos camps que fiten los lledoners i saules, / lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor? / Les coromines mostren a regadiues taules / fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?”.
Avui, les torres elèctriques, els polígons industrials i els purins adornen tràgicament el paisatge que el poeta enyorava.