Si la terra fos el mar

 SI LA TERRA FOS EL MAR

Parafrasejant una faula de Bertolt Brecht

Fa molts anys persones de Manlleu  recolzats pel bisbe Morgades varen fundar la Caixa d’Estalvis de Manlleu perquè els treballadors i treballadores hi guardessin els diners, d’això en deien estalviar. Quan havies guardat prou diner podies comprar coses que et feien falta o anar-los guardant per quan fossis vell. De tant en tant afegien algun diner al teu compte corrent, els interessos i, fins i tot a vegades, et regalaven un llibre.

Però, vet aquí que tot d’una els que t’ensenyaven a estalviar, recordeu la guardiola de fang que regalaven quan s’obria el compte per un infant, ens varen ensenyar una modalitat ben curiosa d’estalvi, gastar els diners abans de tenir-los, d’això en deien crèdit.  Tu tornaves els diners que t’havien deixat més els interessos que t’havien fixat. Així el banc  o caixa garantia el valor del que t’havia deixat, pagava els costos de funcionament i incrementava els beneficis.

Els bancs i caixes a es varen escampar per tot el territori a caçar clients, pobles petis, barris,  etc. Arreu sortien oficines com bolets. Totes les entitats financeres  volien donar crèdit, era xauxa, un carnestoltes. Els treballadors ja no anàvem amb els pantalons apedaçats i ens posàvem corbata. El nostre cotxe era igual o millor que el del gerent, alguns tenien el petit apartament a la platja, en definitiva, el paradís obrer no estava a l’altre cantó del taló d’acer, com deien alguns i algunes,al paradís s’hi accedia via crèdit.

Tot plegat, a Osona,  va començar els tancaments de grans empreses, adoberies, filatura,  metal·lúrgia, etc. Aquests tancaments arrastraren, també, petites i mitjanes empreses. Les conseqüències han estat molt dures, atur, treball eventual i mal pagat, desnonaments, embargs, pobresa energètica, pobresa alimentària, etc., etc. I tot això agreujat amb la crisi financera i actualment amb la pandèmia.

Caixes i bancs s’uneixen al festival del forrellat. Aleshores,  els peixos grans varen anar engolint els patits fins que només quedaren quatre o cinc taurons. Ara ja no s’han d’esforçar per anar a caçar clients, no tenen competència, poden tancar les oficines que vulguin, ja no les necessiten. Han trobat la manera de que les persones, que els bancs anomenen clients,  vagin  elles mateixes tot soletes a la seva gola. Els bancs  es respecten entre ells fins que un trobi l’oportunitat de donar la dentellada o fins que en vingui un d’un altre mar que no contemporitzi amb .la situació actual.

Els bancs han aconseguit una posició dominant sobre els nostres diners i sobre la nostra vida. 

Els bancs s’han fet imprescindibles. No és possible cobrar el sou o la pensió si no és a través d’un banc, cada dia són més les administracions que  cobren taxes i multes a través de caixers automàtics,   les domiciliacions dels rebuts, l’increment de la venda en línia i del pagament amb targeta en el comerç convencional. ..

Elsa bancs tenen els nostres diners i ens fan anar de corcoll. Que si el descobert, comissions per a treure diners, comissions per a ingressar-ne, que si el manteniment del compte, etc., etc. Fins hi tot empenyen a demanar crèdits no necessaris per a poder estalviar comissions de manteniment. Tot plegat un verdader desgavell. Això és el desordre establert. I el diner que hauria de ser un simple possibilitador  de les transaccions mercantils acaba convertint-se en una mercancia més, subjecte  als alts i baixos especulatius.

Els bancs s’han fet els senyors del diner, l’han segrestat i a nosaltres ens han sotmès.

Ens podem emancipar?

• de VV. del B. de la Coromina i de l’Erm

Col·lectiu per l’Obertura de l’Oficina del BBVA