El matalàs

El matalàs

Aquest tercer cap de setmana de novembre hem fet una excursió a França. Amb la meva germana, el cunyat i la neboda, hem visitat la reserva africana de Sigean. La veritat és que va ser una visita que va agradar força als més menuts de la casa, tot i que ens va molestar força el vent.

Però el que em va cridar més l’atenció d’aquest viatge és el mateix que sempre m’ha sorprès de totes les excursions que he fet: la poca qualitat dels matalassos. Possiblement perquè últimament no viatgem gaire, però no recordo l‘última vegada que he dormit bé fora de casa. En els últims tres o quatre viatges que hem fet, durant els últims tres o quatre anys, hem dormit en un parell o tres de bungalous, en un apartament llogat i en un hotel. En cap d’aquestes ocasions hem trobat un llit on poder descansar correctament. Si a això hi afegim que la majoria de llençols solen ser rugosos i estan plens de taques o que els cobrellits estan plens de pols i fan pudor de naftalina, poder agafar el son es fa gairebé impossible. Però és que fins i tot quan ens portem nosaltres els llençols es fa difícil agafar el son.

Així no és estrany que l’endemà de la primera nit, d’un primer dia que sempre sol ser molt cansat, et llevis totalment xacrat. Fins i tot aquest cap de setmana a Sigean vaig tenir un somni una mica inquietant. En el somni estava estirat al llit amb els meus pares, que curiosament no van venir a l’excursió, però que també estaven de viatge, i als peus del llit hi teníem assegut Quim Monzó. Ell, en Monzó, tenia els cabells tenyits d’un color groguenc i ens estava deixant anar un monòleg inintel•ligible carregat de gesticulacions de les seves. Aquell dia vàrem sopar formatges francesos, potser això també hi va influir.

Algú em dirà que potser m’hauria de gastar més diners amb els allotjaments per poder tenir llits de més qualitat. Doncs no sé què dir-vos. Cada vegada que m’he de quedar a dormir a Barcelona en un pis de la família, també trobo a faltar el meu matalàs.
I és que com el matalàs de casa no hi ha res. De fet, estic convençut que és el matalàs qui ens enyora i quan tornem ens mima. Coneix a la perfecció quina es la postura en què ens trobem més còmodes i s’hi adapta. A més, conserva a la perfecció tots aquells detalls… diguem-ne íntims i personals que tant ens caracteritzen i ens defineixen. I com més temps passa, més intimitats acumula. I és que la gràcia del nostre matalàs és que també faria els possibles perquè qualsevol desconegut que hi intentés dormir acabés passant una mala nit i l’obligaria a patir els pitjors malsons.