Els altres efectes de la crisi

Si hi ha una paraula de l’any aquesta és crisi. La maleïda crisi que fa pujar els índex d’atur i redueix el consum. El que passa és que la crisi, la mateixa que impedeix pagar les hipoteques a moltes famílies, té altres efectes desconeguts i, a vegades, sorprenents. Són els altres efectes de la crisi.
Una crisi, per exemple, que també redueix l’absentisme laboral, fa pujar les consultes els psicòlegs, augmenta el consum televisiu, redueix la taxa de divorcis, ha fet reduir el trànsit a Barcelona i, fins i tot, ha fet augmentar les consultes al sexòleg perquè, segons diuen els experts, la tensió i l’ansietat fan que la cosa no funcioni.
És el que ens faltava. No poder sortir a sopar per culpa de la crisi és una cosa però no poder complir amb la parella ja és més preocupant. I tot plegat em fa pensar si, al final, de tant parlar de crisi, tots plegats no ens hem tornat una mica bojos. Ha arribat un punt que qualsevol cosa que passa s’atribueix a la crisi o es qüestiona si una cosa és o no és bona pel sol fet que estem en crisi.
Es critica la cúpula de Barceló perquè és massa cara i, és clar, en temps de crisi no es poden gastar diners. Els taxis tampoc poden pujar perquè va contra la crisi. Ni tampoc ho pot fer l’aigua, ni el menjar, ni la benzina. Fins i tot es qüestionen els sous dels alts directius d’empreses privades amb l’argument que és immoral cobrar tants diners en temps de crisi. Això sí. Ningú parla dels futbolistes. I a les quatre cantonades aquests dies sents predicar que cal pujar el sou a Xavi per evitar que marxi. Demagògia? Sí! La mateixa que fan servir els mitjans quan demanen la retallada dels sous dels directius. És cert que amb el sou d’un sol d’aquests alts càrrecs es podrien salvar algunes empreses, però és igual de cert que, com empreses privades, i en una economia de lliure mercat, tothom és lliure de pagar el sou que li sembli just. Si no fos així estaríem parlant d’intervenció estatal i això, que jo sàpiga, es fa a Corea del Nord o a Cuba, no a la Unió Europea.
Malauradament, el model econòmic espanyol s’ha esgotat i ara toca patir. El problema, com sempre, és que qui pateixen són els de baix, els més desafavorits, o els que van estirar més el braç que la màniga, que també són molts. En una economia basada en l’endeutament, quan es talla el crèdit tothom pateix. Mala peça al teler.
Fa 40 anys totes les empreses volien venir Espanya perquè era més barat i ara en marxen perquè ja hi ha un lloc més barat. Les empreses en tenen la culpa? Sí. Però també nosaltres. Perquè hem cregut que això seria per sempre i que les cases no pararien mai de pujar. Perquè hem volgut viure per sobre les nostres possibilitats, comprant cotxes i segones residències. Els bancs ens van ensenyar la pastanaga i tots la vam voler agafar, el que passa és que molt pocs hi arriben, mentre que la majoria caminen darrera com el ruc que no veu mai el final.
Ara toca perdre la por i toca no pensar en la crisi perquè quan més hi pensem pitjor va la cosa. És un peix que es mossega la cua i a les nostres mans estar començar-ne a sortir. Mentre hi hagi por, hi haurà crisi. I si més no, que la crisi no ens tregui les ganes de “cardar” (i ja em perdonaran), perquè sinó si que anem ben arreglats.