Maquillatge nadalenc

Superats el Nadal i el Cap d’Any i amb la festivitat de Reis a punt de caducar, se’ns obren interrogants per un nou període ple de desitjos i incerteses, a cavall d’una crisi que galopa com un cavall desbocat.
Les festes de Nadal constitueixen un període molt arrelat al cor de l’hivern, a remolc de les celebracions religioses, l’esbargiment, les trobades familiars, els mites, els símbols i els bons propòsits; però també del consumisme salvatge, el diner, els excessos alimentaris, la dèria comercial, les loteries i les depressions. La simbologia original del Nadal cristià s’ha pervertit en benefici del mercantilisme i el solstici d’hivern ha esdevingut una entelèquia astronòmica sense sentit. Mentrestant, el nen Jesús, nascut suara fa 2009 anys i 10 dies, roman astorat al pessebre, sense entendre res.
La felera per la loteria, consubstancial amb aquestes, evidencia la tendència social a caure en la ludopatia com a substitut del treball, la confiança i l’esforç per surar. Durant 15 dies mengem molt més del que és aconsellable; ingerim massa calories, massa greixos i massa alcohol, tot i saber que no és gens recomanable trencar el ritme alimentari anual i, de cop i volta, comencem a devorar com dracs tota mena de plats guisats, pastissos, torrons i polvorons, a banda de beure com cosacs.
Les il•luminacions nadalenques als carrers, que ja s’instal•len a mig novembre, evidencien que les recomanacions per estalviar energia són una fal•làcia de mal gust. L’imperialista pare Noel està desplaçant el pobre tió a les golfes de la tradició. Si el tió representa un prodigi del surrealisme popular, les modes foranes es cuiden prou d’enterrar els costums més arrelats fins ara al nostre disc dur col•lectiu. Els pessebres i les representacions d’Els Pastorets sobreviuen amb prou feines gràcies a l’empenta d’uns quans ciutadans que no es resignen a perdre el patrimoni tradicional popular, al marge de les litúrgies oficials vaticanes.
El caganer, símbol de la fertilitat i virrei del pessebre, s’ha convertit en el símbol dels despropòsits humans. La bajanada dels sopars d’empresa sovint ens obliga a entaular-nos sense ganes amb superiors odiats. Les innocentades han passat a millor vida i la nova tradició de l’amic invisible ens obliga a comprar regals absurds, que gairebé sempre acaben a la paperera en un tres i no res.
La nit de Nadal i la de Reis subornem els nens i els familiars més propers amb massa regals, tot esperant que ens estimin més. Però la majoria de nens de famílies acomodades que reben joguines tot l’any aviat es cansen dels obsequis, unes andròmines ben poc pedagògiques i instructives.
La nit de Cap d’Any, l’excés de petons per part de persones amb qui no tenim cap lligam afectiu destacable ens deixen xops de bavalles. Sense parlar de les intoxicacions etíliques, les calces vermelles i els bons propòsits que s’oxiden en quatre dies.
La família sol ser el nucli central de les festes. Amb tot, sovint passa que a moltes llars regna la bona maror durant dues setmanes i el mal rotllo la resta de l’any. L’alegria, la joia i la pau nadalenca són obligacions que solen caducar el 7 de gener. Aleshores comencen les grans rebaixes: rebaixes comercials, rebaixes d’afecte, rebaixes d’amor, pau i fraternitat. I comencen les depressions, les visites al metge i les preocupacions per pagar el dèficit de les targetes de crèdit. Però, per sort, també hi ha gent conscient que l’any té 365 dies i que sap viure de manera raonable el temps que la Terra triga a dibuixar una paràbola al voltant del sol.