Idolatria del cotxe

Els darrers 20 anys, el cotxe ha envaït totalment les nostres vides. Tal és la seva força i la seva implantació que, en les èpoques de vaques suposadament grasses, l’economia mundial semblava sostenir-se en la indústria automobilística i en la bombolla urbanística. No és estrany, doncs, que el primer símptoma que ens va indicar que entràvem en una època de crisi va ser la davallada en les vendes de cotxes i de pisos. Un sistema econòmic fiable i segur s’hauria de fonamentar en sectors més decisius, com ara l’alimentació, la tecnologia dita sostenible, l’agricultura, la ramaderia, la pesca, les indústries transformadores de productes de primera necessitat, la ciència i la investigació, la salut i l’ensenyament. Però nosaltres ho vam fiar gairebé tot al cotxe i a la bombolla immobiliària. I així ens va. Aquests dies s’ha fet públic un baròmetre municipal de Vic que, entre altres resultats sorprenents, proclama que la principal preocupació dels vigatans és la manca d’aparcaments. Un servidor de vostès, que forma part de la secta herètica dels que no tenim cotxe ni carnet de conduir, m’esgarrifo pensant que la principal preocupació dels meus conciutadans és falta d’aparcaments. Resulta que als vigatans ens inquieta i ens alarma molt més la manca de forats on aixoplugar el cotxe que no pas la nostra salut i els serveis santiaris (ambulatoris, hospitals), els espais juvenils i infantils, la immigració i la predisposició a fomentar la pau social, les zones verdes, l’urbanisme, la seguretat o la neteja. No sóc un detractor del cotxe; si aquesta màquina soluciona problemes i es converteix en un actiu enriquidor, el que abans en deien un utilitari (que ve de la paraula útil). A manca d’un servei de transport públic prou eficaç, molta gent necessita el cotxe particular per anar a treballar. És un instrument imprescindible per als viatjans de comerç i altres professionals.
Però estic convençut que sobra la tercera part dels cotxes que avui inunden els carrers. Moltes famílies que en tenien dos o tres van comprar un tot terreny per portar el nen i la nena a l’escola, encara que el centre d’ensenyament es trobés a només 400 metres del domicili particular.
Altres ciutadans, sobretot joves, compraven un d’aquests artefactes perquè tocava, perquè tothom en tenia, encara que no li fes cap falta. Entre els joves afortunats que tenien un treball estable, en comptes d’estalviar per comprar-se un pis (ara ja és impossible), per fer coixí pensant en un futur matrimoni (o una futura vida en comú amb algú), per fer viatges instructius arreu del planeta o estudiar una especialitat, en comptes d’això, demanaven un crèdit per encadenar-se a un cotxe i, com a conseqüència un lligam que, a banda del banc, inclou mecànics, assegurances, benzineres, pàrquings, peatges, ambulàncies, impostos municipals i estatals, garatges…
De tota manera potser sóc un element discordant, un abjecte dissident massa perillós. Per això no descarto que un dia em flagel•lin al mig de la plaça Major acusat de no combregar amb rodes d’automòbil.
En el discurs de presa de possessió del seu càrrec d’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal, va citar l’historiador grec Tucídies, reconegut com a primer teòric de la política, quan va dir que “Les ciutats no les fan les muralles ni els vaixells, sinó les persones que hi viuen”. El nou alcalde va afegir que la ciutat de Vic la fan “les vigatanes i els vigatans i és per ells que ens comprometem a treballar”. Espero i desitjo que s’acompleixi el desig del nostre batlle i que Vic no acabi convertint-se en un gran aparcament (o un abocament) entre muralles, on es confonguin els ciutadans amb vaixells (en aquest cas cotxes).