Els últims pellaires

Malgrat la suposada bonança econòmica dels darrers 10 anys, el cert és que les indústries osonenques estaven en crisi des de fa anys. Començant pel tèxtil, les càrnies (lligades al sector porcí) i, sobretot, les adoberies, que durant més d’un segle van ser el principal nucli d’ocupació industrial a Vic.
Per por, o pels motius que siguin, durant el franquisme i els primers anys de la democràcia ningú no va gosar alçar la veu per criticar les condicions laborals dels treballadors de la pell, la contaminació del Mèder i el Gurri, o el trasllat de les factories al tercer món (gràcies als salaris miserables que cobren els treballadors dels països pobres, les plusvàlues empresarials i la impunitat per contaminar noves zones incontrolades).
Els darrers mesos, el declivi de les adobaries ha arribat a un punt culminant. L’exemple més simptomàtic és el grup Colomer i Munmany, capdavanter durant dècades, que està a punt d’acomiadar 95 treballadors dels 140 que treballen a la fàbrica de Can Bauman a Vic. Però no tot acaba aquí: l’empresa en qüestió ha decidit el tancament definitiu d’aquest planta a finals del 2010, el trasllat de l’escassa plantilla restant a una nova fàbrica al polígon les Casasses de Vic i l’obertura d’una nova fàbrica a Xina.
Si durant anys i panys tot han estat elogis per a la fàbrica Colomer Munmany (popularment coneguda amb el nom de Can Rata), no es pot oblidar que en el tràgic període de guerra civil els treballadors col•lectivitzats van fer-se càrrec de totes les adoberies de la ciutat, agrupades amb el nom d‘”Indústries de Curtits” de Vic CNT-AIT. En la difícil situació en què es trobava la indústria de la pell a Vic aquells dies (escassetat de matèria primera, descapitalització de les empreses, manca de productes químics per adobar les pells, manca d’higiene i suspensió de pagaments), una comissió formada per obrers i patrons va redactar les bases per posar en funcionament les fàbriques, agrupades en una sola empresa. Tot i que l’experiència col•lectivista va ser curta i sotmesa a unes condicions molt adverses a causa de la guerra, les “Indústries de Curtits” van comprar noves pells, van adquirir nova maquinària, van introduir millores tècniques en el procés de producció i van implantar avantatges de caràcter social inèdits. El resultat va ser l’obtenció de considerables beneficis i l’assoliment d’una bona situació econòmica, fins al punt que van concedir crèdits al mateix Ajuntament i a altres col•lectivitzacions. Però mai ningú ha homenatjat els homes i les dones que van reflotar les adoberies, inclosa la fàbrica del grup Colomer Munmany, que després de la guerra es va trobar amb l’empresa sanejada i va poder enriquir-se durant dècades. Quan un negoci va bé, ben poques vegades l’empresari es recorda de compartir els beneficis entre els treballadors. I si les coses van maldades, la solució és deixar els obrers a l’estacada, obrir expedients de regulació d’ocupació, acomiadar tothom, deslocalitzar les factories i obrir noves fàbriques a Xina. El cas de les adoberies és extrapolable a altres sectors. A Osona en tenim casos concrets molt preocupants (a Vic, a Manlleu, a Torelló i a la resta de poblacions). En aquest context, sorprèn la poca combativitat dels sindicats, unes organitzacions que suposadament havien de defensar els interessos dels treballadors i que, si més no en aparença, es preocupen més de mantenir l’estatus de gestoria administrativa, amb unes poltrones massa agraïdes pels dirigents sindicals que s’hi asseuen. Amb honroses excepcions.