Els globus d’Ernest Maragall

Una de les estratègies polítiques més clàssiques per veure com responen els ciutadans i els contrincants polítics és enviar un globus sonda a l’opinió pública. Es tracta de fer arribar a la ciutadania una informació polèmica, sovint una proposta d’acció política, per veure com s’hi reacciona. Si a partir de la informació no hi ha un debat, ni hi ha una resposta massiva en contra o hi ha un aplaudiment generalitzat, les possibilitats que aquella idea tiri endavant són molt altes. Si, pel contrari, el globus sonda crea una polèmica extremista, un debat negatiu o fins i tot una resposta violenta, saps que potser és millor pensar-t’ho dues vegades i retirar o modificar aquella proposta.
Doncs bé, el conseller d’Educació, Ernest Maragall, que deu haver llegit unes quantes vegades llibres com “El Príncep” de Maquivel, sembla que fa un gran ús i abús d’aquest mètode. Però tractant-se de l’educació dels nostres fills, tampoc està malament que hi hagi tants debats com faci falta perquè entre tots acabem fent la millor escola possible. Una altra cosa és saber si és cert, com afirma el conseller, que les seves propostes són debatudes, consultades i consensuades amb totes les parts implicades o, pel contrari, tal com afirmen els sindicats, Maragall va totalment a la seva.
Sigui com sigui, hi ha dues coses que sí que són veritat. La primera és que a un conseller del ram li hem de demanar que governi i que faci propostes sensates que acabin amb molts dels dèficits endèmics de les nostres escoles. A més, que no es deixi intimidar per una de les moltes parts que estan implicades en la seva presa de decisions. I, pel que sembla, això és el que està fent Maragall, ens agradin poc o gens les seves formes que sovint ens recorden les del seu germà més cèlebre.
I la segona és que els mestres no haurien de fer vaga. I no parlo d’aquest dijous 19 de març, que ja he insinuat que crec que en aquests moments no hi ha res que la justifiqui, tot el contrari. El que vull dir és que el dret a vaga dels professors hauria d’estar molt, molt i molt limitat, a l’estil del que desitgem dels metges, policies o jutges. Si d’aquests sectors de servei públic s’espera que no facin vaga cada dos per tres perquè no puguin perjudicar els drets dels ciutadans, el mateix s’hauria de dir del professorat de primària i secundària. ¿No havíem quedat que els professors eren una autoritat? El dia 3 de març de 2008 es va fer pública una sentència en què es condemnava a uns pares a un any de presó per haver agredit a una professora. Aquella sentència, firmada per Araceli Aiguaviva, vídua de Josep Maria Huertas Clavería, va crear jurisprudència. Era la primera vegada que, legalment, es jutjava una agressió a un professor com si es tractés de l’agressió a un policia o a un jutge. Aquella va ser una sentència exemplar perquè si alguna cosa es mereixen els professors és que se’ls consideri una autoritat pública. I no només això, sinó que ja seria hora que es tingués en compte l’esforç i el sacrifici que estan fent molts mestres, siguin funcionaris o interins, o que es destinin els recursos que el sistema necessita.
Ara, no és el mateix ser considerat una autoritat que el fet que hi hagi alguns professors, o alguns representants d’aquests, que es creguin que són els únics que estan autoritzats a decidir com s’han d’educar els nostres fills.