Voltregà, au fènix

Després de descendir per primera vegada i perdre el seu lloc a la OK Lliga, el Club Patí Voltregà ha de trobar el camí per renéixer de les seves cendres, amb més energia i esplendor que mai. Es tracta d’un repte assolible, ja que en els més de 50 anys d’història una entitat com aquesta –que s’ha convertit en l’espina dorsal de l’hoquei patins català– de ben segur ha generat prou simpaties i complicitats com perquè l’esforç col•lectiu permeti una reacció unànime. Després d’haver patit una llarga travessa del desert en uns anys que han estat els més complicats i esportivament menys engrescadors de la seva història, l’equip de Sant Hipòlit necessita de tots els seus actius per fer “foc nou” i recuperar el camí de l’ambició, la il•lusió i la victòria.

L’expressió “foc nou” no resulta gens casual dins la metàfora que representa l’au fènix i en la qual el Voltregà i la seva gent podem emmirallar-nos per treure forces en moments de flaquesa. La mitologia grega explica que l’au fènix era una criatura immortal, ja que cada 500 anys moria entre les flames del seu niu per renéixer de les pròpies cendres. La nova au fènix que en sorgia es manifestava amb tota la seva glòria, revivint i fins i tot millorant els episodis més excelsos del passat. Així doncs, el Voltregà ha d’utilitzar tot allò del passat i del present per crear la guspira de la decisió i del coratge, encendre la flama purificadora que purgui tot allò que sigui necessari i crear així les condicions necessàries per tornar a començar sense oblidar res de la seva història tot treballant amb constància i mirant sempre cap al futur.

Ara ja ha passat el moment de la desesperació i les llàgrimes. Si bé és veritat que el refranyer diu que “qui t’estima et farà plorar”, el mite de l’au fènix també explica que les llàgrimes d’aquest ésser tenien propietats curatives. És, doncs, a partir d’aquest mateix moment que cal fer una tasca incansable per detectar oportunitats i visualitzar els reptes que planteja la nova realitat a la que s’enfronta el club. Pensant-hi una mica, alguns potser fins i tot se sorprendran de les potencialitats que pot oferir una temporada del Voltregà a la segona categoria de l’hoquei patins estatal.

Alguns proclamen, almenys en cercles reduïts, que el Voltregà desapareixerà després d’abandonar l’OK Lliga. El principal argument per aquestes prediccions catastròfiques és la impossible viabilitat econòmica d’un projecte del Voltregà a la Primera Divisió estatal. Crec que són prediccions falses, o si més no evitables. Si es vertebra una estructura adequada, i sense voler entrar en masses detalls (que es poden discutir amb més calma fora dels límits que exigeix l’extensió d’aquest article), estic segur que es poden reunir els recursos suficients per crear un equip competitiu, trobar esponsorització que s’interessi en els valors i el territori on pot ser efectiu per una marca associar-se al Voltregà i cobrir així les despeses dels nombrosos desplaçaments que comporta militar en aquesta categoria. Això sí, cal fer funcionar el club com un engranatge eficient i polièdric, més enllà de personalismes mancants d’un organigrama veritablement operatiu.

El que em sembla més atractiu, sens dubte, pot arribar en el terreny estrictament esportiu. I és que després de diverses temporades tenint com a única aspiració la permanència, sense cap repte ni la possibilitat de lluitar per cap títol, arriba l’oportunitat de pensar en positiu i somiar en victòries. S’ha acabat pensar només en eludir fracassos. S’obre la porta per reactivar l’afició i tornar a omplir el pavelló. I evidentment per fer-ho cal comptar amb els jugadors de casa, el màxim actiu que té aquest club. Algú s’imagina el Voltregà guanyant dissabte sí i dissabte també, entre els líders d’una competició regular i lluitant per aconseguir l’ascens que el retorni a l’OK Lliga? Algú imagina l’esclat d’il•lusió que això significaria? Algú pot mesurar fins a quin punt podria vibrar l’afició en un futur així? Algú creu que un Voltregà triomfant és possible? Jo no només l’he construït en la meva ment, sinó que us dic amb sinceritat que el veig molt més a prop ara que no pas en qualsevol moment de l‘últim lustre.