La mòmia

Fa pocs anys, la reconstrucció del Museu Episcopal de Vic, dissenyat pels arquitectes Corretja i Milà, va tancar un polèmic període marcat pel debat sobre la conveniència o no de derrocar l’antic edifici, la ubicació del nou espai i la seva adequació a l’entorn. Fins aleshores, molt pocs vigatans sabíem que el vell museu albergava una de les col•leccions més importants d’art romànic i gòtic del món. Avui, els entesos diuen que el Museu Episcopal és el tercer del món en el seu gènere, després del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Cloisters de Nova York.
El cas és que fins fa només dues dècades la joia vigatana era ignorada pels autòctons. L‘única referència que en teníem era que albergava una mòmia anomenada Neyu que un militar havia portat d’Egipte. Igual que la mòmia que s’exhibeix al museu del monestir de Montserrat. Per als nens, la Neyu era un mite, com ho va ser el Negre de Banyoles, un personatge misteriós que encoratjava la nostra imaginació. En realitat, al costat de les oblidades obres d’art de primera categoria, la Neyu només era un cadàver embalsamat sense cap importància.
També relacionàvem el museu amb els japonesos que passejaven pels voltants de la catedral; però desconeixíem l’interès d’aquests turistes vinguts d’orient per les talles i pintures mil•lenàries que el doctor Eduard Junyent havia conservat i catalogat amb zel infinit. Tanmateix, els escolars del postfranquisme també desconeixíem que les obres d’art que avui podem contemplar van estar a punt de desaparèixer durant l’incendi de la Catedral, poc després del fatídic aixecament feixista del 18 de juliol del 36. Gràcies a la intervenció d’una colla de vigatans, el foc no va arribar a consumir les dependències del Palau Episcopal on es guardaven els tresors romànics i gòtics.
Però tornant al present, i passada la polèmica per la reconstrucció del nou museu, els afortunats que el visiten lloen sense objeccions destacables la seva lluminositat, la selecció de les obres, la seva qualitat i la disposició del material exposat. Tanmateix, la remodelació de la plaça Abat Oliba encara cueja i alguns critiquen amb arguments prou raonables l’estàtua metàl•lica dedicada al bisbe Oliba que els urbanistes van col•locar a corre-cuita, i un horripilant fanal en forma de llança que enterboleix descaradament la visió del campanar. Jo hi afegiria la desídia del Bisbat, l’Ajuntament i la Generalitat a l’hora de reforçar el campanar romànic de la Catedral, l’autèntica perla de la ciutat, que s’està degradant a marxes forçades. Fa més d’un any que van començar a caure pedres de la torre mil•lenària, però les autoritats, malgrat anunciar que solucionarien el tema, de moment s’han limitat a marejar la perdiu. És urgent posar remei a la momificació de les diferents administracions.