Què és Europa?

Aquest diumenge hem estat cridats de nou a les urnes. Les eleccions al Parlament Europeu haurien de passar a la història per la seva baixa participació. O tal vegada és més rellevant expressar-ho en uns altres termes: han estat les eleccions de l’abstencionisme. Mai tan poca gent havia complert amb la seva obligació d’anar a votar, fet que es manifesta a Catalunya amb una abstenció rècord del 62,46% (a Osona la dada és molt semblant, i ronda el 61%). Participació i abstenció són cares d’una mateixa moneda, una moneda que és ignorada per tothom i que serà amb la que els polítics continuaran pagant una cara factura: la de la seva falta de credibilitat, que ens ha portat a un alarmant desinterès respecte a la gestió d’allò que és públic i, per tant, que és de tots.

Per increïble que ens pugui semblar a aquells que creiem que unes eleccions que no arriben ni al 40% de participació perden pràcticament tota la seva legitimitat, després d’unes eleccions com aquestes els partits polítics i els comentaristes de l’actualitat es neguen a perdre els bons costums. Els primers converteixen qualsevol resultat electoral en una victòria, depenent és clar dels colors que defensen. Fan una gràcia espatarrant i alimenten un tòpic tan absurd que els immortalitza la imatge d’enzes tot comportant-se com una caricatura d’ells mateixos.

Els segons, els comentaristes varis (des de periodistes fins a “totòlegs” d’aquests que tan freqüenten els mitjans de comunicació) exerceixen insaciablement la seva obsessió malaltissa per comparar resultats de processos electorals diferents. Més ben dit, en aquest procés comparatiu, absorbeixen les xifres de qualsevol votació, com ara unes europees, per reinterpretar-les en clau nacional i estatal, jugant així a imaginar com està canviant el curs de les respectives lluites per ostentar el poder a la Generalitat i a la Moncloa. No sé si ells tenen una obediència de vot invariable tan si voten a les eleccions del seu poble com si han de triar els seus representants a Europa, però sentint-los parlar qualsevol diria que sí. Enalteixen així una poc lloable funció de comissaris polítics que, pel que sembla, veurien inversemblant que els ciutadans canviessin el seu vot depenent dels comicis en qüestió.

D’aquesta manera, a casa nostra per molts d’ells aquestes no han estat realment unes eleccions al Parlament Europeu, sinó un assaig per les eleccions al Parlament de Catalunya (que s’han de celebrar l’any vinent). Tot i que a priori pot semblar un exercici de ficció política prou interessant i enriquidor, en realitat això desvirtua la naturalesa dels comicis que s’acaben de celebrar i, sobretot, treuen prestigi i rellevància a una Europa que a nivell polític sembla que no se la cregui ningú. Arribats a aquest punt, cal fer-nos la pregunta del milió: què és Europa? Què hauria de ser? Què volem que sigui?

Potser els europeus no volem una Europa unida políticament. I és que la pregunta més semblant que se’ns va fer sobre això, sobre una possible Constitució Europea, va deixar-ho prou en evidència. La unitat econòmica i monetària potser és el sostre del procés d’unificació al vell continent… Mentrestant (vull dir mentre decidim què pot ser Europa en un futur) sembla que ningú vulgui veure què és Europa en el present. La imatge que jo en tinc se sintetitza en un reportatge d’una televisió alemanya que us recomano que no us perdeu, i que podeu veure a través d’una campanya que s’havia mobilitzat a través de la xarxa per animar a la gent perquè votés nul en aquestes eleccions. La proposta per la votació ja ens ha quedat caduca, però el reportatge és realment enriquidor i el podeu veure a través d’internet: votanul.wordpress.com.