CORNUTS I A PAGAR EL BEURE

Són faves comptades, que aquesta crisi l’havia de pagar algú i, com sempre, ens ha tocat pagar-la a nosaltres. Com que al govern no li surten els números per aquest exercici ha decidit apujar la benzina i el tabac. El recurs fàcil. I mentrestant els bancs, els mateixos a qui el govern va avalar amb diner públic, declaren 4.000 milions d’euros de benefici en el primer trimestre de l’any. És a dir, cornuts i a pagar el beure. Els bancs no només no obren l’aixeta, sinó que mantenen els seus beneficis i, a sobre, entre tots plegats hem de pagar el dèficit generat. I com que el govern no sap com fer-s’ho perquè ara ja no ingressa diners de la construcció tira pel dret i els recapta allà on més mal fa, apujant els impostos.

Hi ha gent que pensarà que apujar el tabac tampoc no és tan mala idea, perquè és una manera de reduir-ne el consum. Cert! Però seria una mesura lloable si els fins fossin millorar la salut dels ciutadans i no sanejar les arques públiques. El problema és que els diners que surtin d’aquest augment de preus no serviran per millorar els tractaments antitabac sinó, simplement, per quadrar els pressupostos de l’Estat. El mateix que passa amb la benzina, i això sí que és greu. Perquè tres cèntims d’ara i dos que pagàvem per millorar la sanitat ja fan cinc cèntims. I cinc, més vint que ja havia pujat des del desembre, tornen a deixar el preu del carburant pels núvols, molt a prop dels màxims històrics que van marcar el juliol passat. I això sí que és greu perquè la benzina, a diferència del tabac, no és un vici, sinó una necessitat per molta gent, que depèn del cotxe, la furgoneta o el camió per guanyar-se la vida.

Si la solució per acabar amb la crisi és apujar la benzina i el tabac, ja m’hi podien posar a mi al capdavant del ministeri d’economia, o a la portera de Núñez. Perquè d’apujar els impostos en sap tothom. El que s’espera d’una ministra d’economia o d’un govern són solucions més imaginatives per sortir del forat. El que penso que no és ètic, ni tampoc estètic, és avalar els bancs amb diner públic i apujar els impostos als contribuents. O sentir parlar de 4.000 milions d’euros de benefici mentre molta gent se’n va a l’atur perquè la seva empresa no obté línies de crèdit.

És una qüestió de sentit comú. Es tracta de no ofegar encara més a aquest 57% de famílies que diuen que els costa arribar a final de mes, ni als 4 milions d’aturats que hi ha a Espanya. Es tracta d’avalar als bancs, però no de manera gratuïta, sinó demanant a canvi que obrin l’aixeta. I es tracta de recaptar entre els més rics, no entre els més pobres. Quin sentit té que Espanya sigui el país on els futbolistes estrangers paguen menys impostos? Com pot ser que gent que guanya 9, 10 o 11 milions d’euros, només hagin de donar una quarta part i que jo, que guanyo 5.000 vegades menys, pagui un 15% a hisenda? El problema no és que Cristiano Ronaldo hagi costat 94 milions d’euros. La pregunta a fer-se és, com pot ser que algú deixi diners a una entitat (el Madrid) que té un deute reconegut de 500 milions d’euros? El problema no és que Cristiano Ronaldo cobri 12 milions d’euros bruts a l’any. La pregunta a fer-se és, per què d’aquests 12 només n’ha de donar 3 a l’estat? I el problema no és pagar impostos, perquè l’estat del benestar es basa en això. La pregunta és, per què sempre ens toca pagar als mateixos? El que deia, cornuts i a pagar el beure.