EL MEU PAISATGE FAVORIT

Catalunya és terra de paisatges. De racons inexplorats i magnífics. Mar cristal•lí i muntanyes escarpades. Pobles i ciutats… Més o menys així començava cada setmana “El paisatge favorit de Catalunya”. Un programa que ha mirat de trobar el millor espai de Catalunya entre 24 candidats proposats per diferents personatges destacats. Un programa ben fet, ple d’estampes precioses i, sobretot, molt encertat a un país com el nostre, tan aficionats com som al temps i al paisatge. Un programa que ha servit també perquè molts descobrim molt racons de Catalunya i per adonar-nos que no cal anar tan lluny per trobar fotos de postal, perquè els millors paisatges els tenim a quatre passes. Només cal veure que tenim un petit canyó al Cabrerès, un desert a Tortosa i volcans a la Garrotxa. Què més volem? Finalment, el guanyador del concurs, però, no van ser ni els volcans, ni el desert ni el canyó, sinó un altre paisatge singular i únic, la Costa Brava. El paisatge proposat per Josep Cuní. Un paisatge i un nom que defineix molt bé la terra catalana i que tants i tants turistes ha atret a casa nostra.
De tota manera hi ha un paisatge que no va sortir però que sempre serà el meu preferit, més ara que per motius de feina em toca viure a Barcelona. Aquest paisatge del que us parlo és Manlleu. És cert, a nivell estètic Manlleu no té res. Potser la plaça, el campanar o el passeig del Ter, per dir-ne tres exemples, però té alguna cosa que m’atreu i que sempre em fa tornar perquè m’hi sento com a casa. I això que ja fa 10 anys que no hi visc.
Cada estiu, per aquestes dates, agafo la primera setmana de vacances i torno aquí, a casa, a carregar piles i a recuperar rutines perdudes amb el temps. Fer el cafè després de dinar, anar a córrer fins al Bac de Roda (tot i que cada any costa més), buscar una cistella on fer un partit de bàsquet amb els amics, anar a la piscina, agafar la bici i descobrir noves rutes, fer una cervesa a l’embarcador o sortir sense quedar i trobar-se sempre amb un conegut. Són activitats que a Barcelona no puc fer i que Manlleu m’ofereix a peu de casa (bé, ara casa dels meus pares) i de manera gratuïta.
Quan a l’estiu, o als caps de setmana, enfilo la C-17 ja em canvia la cara i ja arribant, quan veig el campanar després del canvi de rasant, sé que ja soc a casa. Lamentablement, cada vegada aquests petits viatges són més espaiats, però també per això els valoro més i miro d’aprofitar-los més a fons. Del que estic segur és de que Manlleu no és, ni de bon tros, el paisatge més bonic de Catalunya, però sí que és el meu favorit.