Acollir tothom amb respecte.

Reflexionem junts de ser respectuosos i tolerants … no sempre ho vivim del tot bé!, només cal veure què passa quan ens reunim unes quantes persones. Que poques que escoltem! Més aviat tothom hi diu la seva sense deixar intervenir ningú; es comprova que tots parlem alhora.
Els nostres fills i filles aprenen, per osmosi, si veuen que tenim l’actitud d’enraonar amb respecte i saber escoltar els punts de vista diferents als nostres sense alterar-nos.
La paraula respecte s’escolta sovint en debats a la televisió, però només serveix per seguir dominant o ridiculitzant els altres; sembla que el més fort és aquell que crida més i d’un debat així no en pots treure res de bo. Seria interessant que tothom pogués parlar del que creu sobre qualsevol tema des de les seves conviccions, fos escoltat i escoltés els altres.
En una conferència que vaig donar a una escola, em vaig trobar una mestra preocupada per un nen immigrant que era menyspreat a l’aula. Una mare que hi assistia, va comentar que a ella tampoc li agradava aquell nen i amb la seva actitud negativa, feia que el seu fill no s’hi acostés. Ja estava tot explicat, si bé la seva veritat va donar peu a moltes altres aportacions que podien fer-la canviar d’opinió; reconèixer en públic el seu pensament va ser un primer pas per acollir millor el nou vingut.
Hem de procurar, davant les nostres criatures i els nostres adolescents, no fer mai cap comentari negatiu de ningú i saber acollir els que són diferents de cultura, de raça o de religió, un fet cada més patent en un món globalitzat.
Haurem d’enfortir aquest punt de la interculturalitat des de la llar i des de l’escola. Alhora tots els que arriben al nostre país hauran de valorar el fet d’una convivència amb harmonia. És evident que aquesta convivència s’enriqueix i la cultura s’amplia quan ens tractem persones de diferents països i arribem a establir sòlids lligams d’amistat.
Un mal que ens rosega és, com sempre el nostre ego i us explico amb aquesta anècdota de la meva estimada Mafalda. Que no ens succeeixi com al Guille, el seu germà, aquella vegada en que ella el va trobar plorant desconsoladament:

−Què et passa, Guille? −Em fan mal els peus –va respondre. Mafalda es fixa en els peus de la criatura i li explica: −És clar, Guille, t’has posat les sabates canviades de peus, les tens al revés. Guille, després d’un instant per a comprovar el fet indiscutible, comença a plorar més fort. −I ara…, què et passa? − Ara em dol el meu orgull. El primer enemic el tenim dins nostre: és l’amor propi, germà petit de l’orgull, que ens fa cecs al respecte. En educació familiar, i no només en educació familiar, això és un problema, ja que hem d’admetre que, per descomptat, no som els més savis del món ni tenim sempre la raó de tot. Aquesta actitud molesta especialment als nostres fills. La rigidesa és mala companya del respecte !!! Necessitem establir diàlegs, però sense oblidar que les idees no s’imposen sinó que es proposen. Recordem que els fills cerquen en nosaltres la coherència entre el que diem i el que fem. Siguem tolerants, siguem respectuosos; si desitgem que ho visquin ells també ho hem de viure els adults. Mai hem de parlar “fent sentències” sinó amb tacte i afectuosament. Victòria Cardona D.N.I. 36240655-S Orientadora familiar i escriptora Barcelona, 15 juny, 2009 (extret d’Ensenyar a viure (Ed. Pòrtic) [ INICI ]