El carquinyoli

El darrer dia de juliol va arribar a l’estació de Vic el popular Carquinyoli, el famós ninot que cada any es converteix en el protagonista de les festes del barri del carrer de Gurb de Vic. Fa tres mesos, l’Ajuntament de Vic va declarar el Carquinyoli festa d’interès local i va demanar a la Generalitat que en el futur passi a considerar-la festa d’interès nacional.
Per ser declarada d’interès nacional, una festa ha de tenir una trajectòria mínima de 25 anys ininterromputs i sustentar-se en antecedents identitaris intergeneracionals; disposar d’elements propis i singulars, amb un nivell extraordinari de qualitat estètica i artística. En el cas que ens ocupa, el Carquinyoli reuneix perfectament, i amb escreix, els requisits.
El Carquinyoli va néixer a mitjan segle XIX, sota la forma d’un ninot grotesc que simbolitzava la fam i les penúries sobrevingudes arran d’una epidèmia que es va desencadenar a la ciutat de Vic i que gràcies a l’aigua beneïda de Sant Albert no va produir morts entre els veïns del barri.
El dia de Sant Albert, els veïns passejaven el ninot pel barri. Primer es tractava d’un personatge desproporcionat, molt sec i prim; però amb els anys va anar agafant altres formes i significats. Les darreres dècades, cada any, el Carquinyoli pren la fesomia d’un personatge famós, un artista, un polític o una personalitat mediàtica, destacant, per exemple, Ruiz-Mateos, Mario Conde o, més recentment, el mític músic Chiquilicuatre.
Des de fa ja més de 100 anys, el Carquinyoli arriba en tren a l’estació de Vic, una efemèride que congrega centenars de carquinyolis (els devots del ninot) que, animats per una xaranga musical, acompanyen el protagonista, que va enfilat en una carrossa, fins una balconada del barri, des d’on presideix tots els actes festius en honor de sant Albert.
Des del balcó, el ninot fa un discurs picant dirigit als veïns i participants de les festes, i seguidament es fan les cantades tradicionals, destacant la famosa tonada: “I a on vas, / Carquinyoli, Carquinyoli, / i a on vas, Carquinyoli amb aquest nas. / Jo me’n vaig al carrer de Gurb, al carrer de Gurb, / jo me’n vaig al carrer de Gurb, a disfrutar. / A setze el pa, / a setze el vi, / el rei Carquinyoli / ja el tenim aquí, sí! sí!”. La cançó popular continua amb referències a l’escassetat econòmica i una clara invitació a superar-la acudint al barri: “Però aquest any tot el veïnat, / ens hem de divertir així, / i el que no vulgui gastar, / no cal que es mogui del pis. / Si vas al cine, ja s’ha apujat! / Si vas al teatre, és massa car! / A l‘únic puesto que es pot anar: / al carrer de Gurb, a disfrutar! “.
Passada la mitja nit, els carquinyolis se’n van a fer el tradicional lunch, els homes per una banda i les dones per l’altra. Acabat l‘àpat, els veïns més engrescats passegen pel carrer de Gurb tot cantant les tradicionals serenates fins a arribar al pont del tren on tots els assistents hi fan un riu. Després, la comitiva torna sota el balcó del Carquinyoli, on es fa una cantada i es dóna per finalitzat l’acte d’enaltiment del popular Carquinyoli.
Dues comissions s’alternen cada any per organitzar unes festes (les més participades de Vic després de la Festa Major) que compten amb concerts, xocolatades, balls, partits de futbol entre solters i casats, una arrossada, espectacles i tota mena de jocs infantils.
El darrer dia, es fa la passada dels feixets i seguidament el Carquinyoli és despenjat del balcó i passejat pel barri i a la fi se l’acomiada fins l’any vinent. Als quatre cantons del carrer de Gurb s’hi encenen un parell de fogueres i es fa una rotllana al voltant, on es fa una cantada; i quan el foc ja ha amainat, es salta per espantar els mals esperits.
Fins fa pocs anys, un dels actes més importants de les festes del Carquinyoli era la vetllada teatral organitzada pels veïns del barri, gràcies a l’empenta i la direcció del gran comediant Toni Cortès. Malauradament, ja fa un temps que aquestes representacions teatrals han deixat de fer-se per culpa d’un un trencament generacional que no ha aconseguit engrescar els més joves.
Però mentre esperem que la tradició teatral es recuperi, tothom encara recorda els espectacles organitzats a finals dels anys 50 per la Companyia Carquinyoli, que va començar a presentar les seves obres d’aficionats al teatre Canigó, ara enderrocat. Un dels primers espectacles va ser l’obra Les sisters Gurpines, una paròdia desenfadada protagonitzada per uns quants fadrins del barri disfressats de senyoretes. En anys posteriors la companyia va representar el western-vodevil Atraco a medianoche o el misterio del televisor. En aquesta obra va despuntar l’anima del grup, Dani Prats (el recader Prats) en el paper de Sacatripas Larry, un pistoler diminut, però gegant per la seva comicitat. Un altre any van representar l’astracanada Bill carquinyoli o el pistolero enmascarado, una sàtira sobre l’oest americà.
Amb el temps es va implantar el costum de fer dues parts. La primera, basada en números de ball, i la segona, una peça teatral (gairebé sempre escrita per Toni Cortés). Les següents obres representades van ser El fill de Curro Jiménez (on va destacar la presència histriònica del mític Jaume Guix, mort a començaments d’aquest estiu), Un embolic de família, L’Hermínia o l’auca d’una soltera, Gente bien, No ve d’un pam, New York New York, els fills de J.R., una versió còmica, 2001: una odisea a l’espai o l’astracanada El ministre Zabalza és un fill de Collsamalsa i d’altres. Les darreres obres es van representar al teatre del col•legi del Pare Coll.
A veure si els joves del barri s’adonen de la necessitat de reviscolar la vetllada teatral, una activitat que donava molt relleu a l’entranyable figura del Carquinyoli.