Verdaguer i la MAT

Sóc soci de l’entitat folguerolenca “Amics de Verdaguer” des de fa un quart de segle i estic al corrent del pagament de les quotes anuals. I com a admirador del Príncep de les Lletres Catalanes, estic convençut que el poeta avui defensaria aferrissadament el pobre pagès Jordi Coma, de la Casa Nova de Puigseslloses, una masia engarjolada pel ciment i les torres de la MAT, amb una propietat que ha sofert 8 expropiacions (amb un total de 28.000 m2) en benefici de l’Eix Transversal i el seu desdoblement, a més dels terrenys per fer-hi polígons industrials i, en el futur, l’hipotètic Eix Ferroviari Transversal. Té raó el senyor Coma quan diu que si tingués una alternativa marxaria de casa seva. La seva impotència hauria de ser la impotència de tothom amb cinc dits de front i uns grams de sensibilitat. Fins fa pocs anys (potser una dècada), una de les caminades més gratificants que es popdien fer a la Plana de Vic consistia a recórrer algun tram de la ruta verdagueriana. Per exemple, sortir de Vic (on el poeta estudiava al seminari) i anar a Folgueroles (la seva pàtria de naixença), passant per l’ermita de Sant Jordi, les fonts del Desmai i la Ricardera i acabar l’etapa a l’ermita de la Damunt. Avui, però, fer aquest trajecte a peu s’ha convertit en un calvari ple d’obstacles en forma de purins pudents, línees elèctriques agressives o senders tallats per les tanques i els filferros de l’Eix Transversal que obliguen a fer molta volta per meandres artificials. Tot i que la caminada comença bé, sobretot al tram recuperat a la riba vigatana del Gurri i la fantàstica roureda d’El Cantarell, a partir del Pont d’en Bruguer, la corrosiva coïssor que us penetra en aquest indret gairebé té dimensions èpiques. Alguns camps són tan rics en merda de porc que la terra, d’una preocupant negror àcida, comença a brillar per la seva absència. Sembla estrany que aquí, a la Font del Desmai, el poeta Verdaguer compartís berenars, vetllades literàries i tertúlies amb els membres de l’Esbart de Vic. En aquest marc, rodejat per catedrals elèctriques, ponts de ciment, clavegueres i el barrabum ambiental dels camions de l’Eix, sobreviuen miraculosament l’ermita de Sant Francesc “S’hi moria”, la de Sant Jordi, i la mig restaurada torre de Morgadès, joia arquitectonica i imperdonable vergonya comarcal. Arribats a aquest punt, suposo que ja us és igual saber que podeu arribar a Folgueroles amb la lírica entre cames.
Quan Verdaguer va escriure aquells versos immortals dedicats a la Plana de Vic poc es podia imaginar que, cent anys després, l’idíl•lic paisatge esdevindria un monument a la mediocritat, la contaminació i al caos insostenible. Si el gran literat enyorava les niuades de calàndries, els verds domassos que cobrien prats i ribes, els turons vestits de flors, els camps vorejats de lledoners i saules, les coromines plenes de forments daurats, els pèsols de flor blanca, els lliris de flor vermella o els rossinyols que canten alegres, avui llençaria malediccions i tota mena d’imprecacions contra les altives torres de la MAT i les agressions dels especuladors.
Si Verdaguer veia el Gurri amb al seu riberal alegre on els infants hi anaven a banyar-se, les serres coronades de núvols i estrelles i Sant Jordi guardant les gegantines lloses que havien estat sepulcre de reis celtes, avui ploraria amargament i es taparia els ulls (per no veure el desastre) i el nas (per no sentir el ferum dels excrements porcins). O potser no es taparia res i obriria la boca per cridar ben alt: Prou!!!