Acceptació personal i comprensió

“El nostre cor és com la terra, que té una part de llum i una altra d’ombres. Davallar per conèixer-lo bé és molt difícil, molt dolorós, ja que sempre costa acceptar que una part de nosaltres està a l’ombra.”
Susanna Tamaro

Al llegir el paràgraf que encapçala aquest article al llibre Estimada Mathilda de l’autora, per a mi molt reconeguda, Susanna Tamaro, m’ha vingut al cap aquesta reflexió sobre la importància del coneixement personal per així estimar-nos millor i de retruc saber tractar als nostres fills i familiars.
Volem conèixer doncs als nostres fills i filles?: Fem primer una introspecció al nostre comportament, a les nostres reaccions, per així comprendre millor als altres. Del coneixement propi, de l’acceptació de les nostres limitacions i de l’esforç per suprimir les mancances que tenim en sorgeix la força del pare o mare per educar i també la comprensió vers els defectes dels fills.
Un dia em deia una amiga: “He passat per tantes dificultats a la meva vida que m’he oblidat de les meves reaccions i del desig d’independència que tenia a la meva adolescència. No m’entenc amb la meva filla”. Em va semblar que era un pas important que sabés què li passava. Era objectiu, jo la coneixia, sabia que havia viscut molts sofriments, i podia haver oblidat les rebel•lions de la seva joventut. Juntes varem anar buscant solucions, escrivint en un paper qüestions positives i negatives sobre les actituds d’ella i les de la filla. Finalment va resultar que per haver-m’ho explicat i quedar-se més tranquil•la van poder retrobar-se amb més bon humor i una bona acollida. Em consta, també que es va haver de superar, però amb un diàleg i amb un clima adient per a la noia, van poder acordar i pactar unes normes i uns horaris com fites a aconseguir per la pau a l‘àmbit familiar. Sé que a vegades no és tan fàcil ser constant en els objectius acordats, però al menys en aquest cas va ser efectiva la serenitat, per parlar-ne en el moment oportú, en el lloc oportú i amb el cor de la mare obert per la reconciliació.
No oblidem mai que eduquem per osmosi, per contagi, ja que els fills aprenen pel que veuen. No podem parlar de millora si nosaltres mateixos, és un exemple, no ens afanyem a demanar perdó quan ens equivoquem, o no tenim paciència amb els nostres defectes. En un moment així, quan sabem dir: “m’he equivocat, perdona” és quan som els millors i més bons educadors. Els fills entenen que no som perfectes. A l’etapa adolescent, de més inseguretat, serà un consol per ells saber que també tenim mancances. Han de veure que sabem demanar perdó. Ens coneixeran com som, persones normals, que també ens equivoquem. D’infants ens tenien idealitzats. Ara, en adonar-se de la realitat, vivim la “caiguda del pedestal” que tots els pares hem d’acceptar amb bon humor.
Victòria Cardona
Pedagoga i escriptora