Obrir camins

Per tercer any consecutiu, un pastor d’Olost, popularment conegut per Cuca, va convocar fa tres setmanes una protesta pacífica per reivindicar el dret de pas del camí ramader de Vic a Berga. A l’acte hi van participar pastors d’arreu de Catalunya, que van acompanyar un ramat de 600 ovelles. Els participants en la reivindicació s’oposaven a un càmping que talla el camí de manera deliberada i impedeix als ramats seguir una ruta destinada a les ovelles i als pastors des de temps immemorials.
En l’acte de protesta, el mateix Cuca es va treure un roc de la faixa i va mostrar una fotografia aèria de l’any 1967 que demostra l’existència del camí ramader avui tallat pel càmping. La reivindicació ja s’ha portat a terme en tres ocasions i, de moment, els pastors no han obtingut cap resultat positiu. De fet, el propietari del càmping nega rotundament l’existència del camí ramader. I si l’any passat aquest energumen hi va plantar arbres al mig, per impedir el pas del bestiar, aquesta vegada, el grup i el ramat van haver de canviar el recorregut perquè hi havia una segona tanca que impedia el pas i els camps propers s’havien ensulfatat, la qual cosa posava en perill la vida de les ovelles. Tanmateix, el participants a la protesta van arribar al seu destí passant per terrenys alternatius.
Tenen raó els pastors quan expliquen que els camins públics constitueixen un patrimoni de moltes hectàrees de territori que són propietat dels ajuntaments i els vilatans en són els seus principals usuaris. El progressiu desús que ha afectat alguns camins aquestes darreres dècades n’ha afavorit l’abandonament, de manera especial a les àrees urbanes i rodalies, un fet que sovint aprofiten alguns propietaris propers per apropiar-se’n o fer-ne un ús indegut.
Tal com s’explica en un manifest signat pels pastors, “les administracions que haurien de vetllar per la preservació d’un patrimoni que és públic, poden esdevenir els principals responsables de la seva pèrdua. Els darrers anys, la pressió destructiva s’ha exercit de manera especial sobre els camins ramaders, atesa la seva freqüent condició de senders que no admeten el trànsit de vehicles, fins al punt de posar-ne la majoria en condicions intransitables per als ramats”.
Segons els afectats, la progressiva dificultat de les rutes transhumants de llarg recorregut, n’ha accelerat el desús i ha comportat la pràctica desaparició de la transhumància a peu, de manera que avui és una epopeia seguir aquestes rutes amb un ramat de bestiar. La despreocupació de les administracions contrasta amb els plantejaments favorables a la ramaderia de pastura com a activitat preservadora del medi natural, per la seva capacitat de control i neteja de la vegetació, i també per la prevenció d’incendis, corredors ecològics i la creació de paisatges. En uns temps en què els camins han deixat de fer-se servir com a vies quotidianes de comunicació, a les proximitats dels pobles encara els resta l’alternativa de vies de lleure, per a la pràctica d’una activitat, cada dia més ineludible: caminar.
La solució està en mans dels ajuntaments i les entitats comarcals, com a titulars immediats d’aquest patrimoni i administracions més properes al territori. I la Generalitat de Catalunya, com a administració competent en la catalogació de camins rurals i ramaders, hauria de facilitar a les administracions locals les bases legals i la metodologia tècnica per a la recuperació i catalogació dels camins.
Si a la Catalunya actual queda algú amb cinc dits de front, algú que conservi memòria de les arrels d’un país que s’ha de projectar en el futur sense perdre les essències populars, aquest algú són els pastors. Els camins ramaders són de titularitat pública i ningú no té dret a tancar-los i fer-ne un ús particular.