La tasca dels avis

Hi ha dues coses duradores que podem aspirar a deixar al nostres: una són les arrels i l’altra les ales.
Hodding Carter

Avui us deixo alguns pensaments d’una àvia, feliç de ser-ho. Amb tants enrenous que tenim a la nostra societat em sembla un privilegi gaudir de moments de tendresa amb els néts petits o tenir l’oportunitat de contemplar amb sorpresa i respecte com els petits es fan adolescents i es va definint la seva manera de ser i de fer.
Els avis, amb la incorporació de la dona al món laboral, hem agafat tan protagonisme que, tot i dedicar-me a orientació familiar amb temes més feixucs com el de marcar límits als fills, tenir autoritat o de parlar de comunicació per resoldre els conflictes de la parella, he hagut de parlar sovint de relacions intergeneracionals perquè m’ho han demanat a moltes escoles. Fins i tot a alguna escola bressol, per suggeriment dels pares dels infants, he participat a la Festa dels avis amb alguna conferència per ells.
Quan tenim néts, petons i emocions entren a la llar dels grans. Ja sabeu aquell acudit: “Els néts només donen alegries” – li deia un amic a l’altre. “Sí, sí, és ben veritat, alegries quan arriben a casa i alegries quan se’n van”. – li va respondre. Siguem realistes, ens agrada tenir ordre i mentre els petits juguen hi ha força desgavell.
L’edat cronològica és la que tenim, la mental depèn dels nostres projectes. Es pot ser vell no essent-ho, si hom pensa que el millor és jubilar-se per no treballar més però sortosament es pot ser jove essent gran si s’està disposat a seguir amb plans encara que s’estigui jubilat i, quina diversió trobarem millor que la d’ocupar-nos dels néts quan els pares ens ho demanin?
Al començament de fer d’avis ens equivoquem sovint, o pequem de massa amables i resultem pesats, o de massa preocupats i transmetem neguits o, de massa distants per por d’intervenir, i no ajudem, i, un llarg etcètera segons la pròpia personalitat. Què difícil ens resulta tenir el seny per ser oportuns en les accions, ens costa trobar el terme mig!
Llavors ens preguntem: quina és la nostra tasca: estem els avis per malcriar?, estem per educar? Sembla de sentit comú que la resposta és per ambdues preguntes, a no ser per alguna excepció s’hagi de substituir als pares; els avis ni som els mal criadors oficials ni els responsables de l’educació dels néts.
Això sí, donarem un cop de mà quan sigui oportú per millorar la tasca de tots. També podem ser els primers en saber escoltar, llimar arestes, ser positius per no fer grans els petits problemes i seguir explicant històries que mai s’acaben, “les batalles dels avis”, que els nostres néts més menuts ens fan repetir i repetir. Històries que van colpint la seva personalitat i que els fan trobar la seva identitat.
Els avis hem viscut molt i hem descobert molts valors, som experts en comunicar experiència i saviesa amb el testimoni. Podríem dir, sense prepotència que tenim capacitat d’afavorir la curiositat intel•lectual i conrear l’esperit dels nostres néts. Hem de fer-ho amb paraules entenedores, mai amb queixes o amb frases tan temibles i negatives com: “els meus temps eren millors…”, “això d’ara és una disbauxa, abans no passava mai…”
Òbviament el que atrau als néts, és l’alegria i el bon humor amb que les vivim. Són les nostres arrels que es projecten d’un passat al present i tenim l’esperança de que els nostres néts les perllongaran.
Victòria Cardona
Pedagoga i escriptora