Goteres i escanyapobres

Hem passat els darrers 15 anys submergits en una absurda bombolla immobiliària inflada pels bancs i l’especulació. I quan la bombolla ha explotat, tothom ha quedat esquitxat, sobretot els treballadors del ram de la construcció i, de rebot, la majoria de treballadors que s’han vist obligats a fer cua a les llistes de l’atur. Sense oblidar els ajuntaments, que no saben amb quins diners finançar-se després de veure mermats els seus ingressos amb els euros derivats del boom de la construcció. No és estrany que, cada vegada més, apareguin casos de corrupció derivats de requalificacions fraudulentes de terrenys. Però qui ha patit –i pateix- més la crisi són les famílies, les parelles i les persones que van optar per hipotecar-se. És veritat que els darrers mesos l’Euribor ha baixat radicalment, però també és cert que és impossible pagar una hipoteca mensual de 700, 800, 900 i 1.000 euros, amb un sou mileurista, o amb les engrunes dels diners de l’atur, si és que teniu la sort de cobrar aquesta prestació. Si a la majoria de països europeus moltes famílies havien optat per viure en pisos de lloguer, sense tenir la corda de l’hipoteca al coll, a l’Estat espanyol tothom es veia amb cor de comprar un pis. I ara veiem els resultats. A Vic, per exemple, el 35% dels habitatges Montseny (abans les Cases Barates) han quedat buits. Els seus propietaris, la majoria immigrants, han liquidat les hipoteques o han marxat sense acomiadar-se dels bancs, que els han espremut sense misericòrdia –i de vegades il•legalment- amb la lletra petita dels documents hipotecaris. Fa dos anys, el lloguer d’un pis a Vic valia una mitjana de 700 euros mensuals, gairebé la mateixa suma que l’hipoteca d’un pis en propietat. Passats dos anys, la gent humil s’ha vist abocada a viure en pisos de lloguer. I ens trobem que els preus han baixat. Avui, un pis de lloguer normalet, a Vic val prop de 550 euros, segons un informe de les societats immobiliàries. Encara que a les revistes gratuïtes de publicitat també llegim anuncis com aquest, amb regust de ganga, impensable fa dos anys: “Es lloga pis cèntric a Vic, tot moblat. De 3 habitacions, més despatx, menjador-sala d’estar amb llar de foc, cuina, 2 banys complets, rentadora, despensa, 2 terrasses grans i pàrquing. Preu : 700€”. Per 100 euros menys podem trobar “Pis a Vic. 4 habitacions, seminou, totalment moblat. Zona universitària. Preu: 600 €”. I a la banda baixa podem llegir anuncis que diuen: ”Es lloga pis a Vic. 2 habitacions, ascensor, terrassa i pàrquing. Carrer de Gurb. Preu 300 €”. Sigui com sigui, repeteixo, la mitjana dels preus consultats a Vic és de 550 euros. A Manlleu, Torelló, Sant Hipòlit i altres poblacions osonenques, aquesta mitjana es mou al voltant dels 450 euros mensuals. Segons les xifres oficials, a Barcelona el preu mitjà d’un pis de lloguer, tot i que ha baixat, costa gairebé el doble que a la comarca: 1.034 €. Encara que en barris concrets, com al de les Corts, un pis normal pot arribar a valer 1.259 euros mensuals. Per la seva banda, Caixa Catalunya ofereix a la província de Barcelona 1.000 pisos de lloguer amb preus inferiors als 500 euros, amb dues mensualitats gratuïtes. Això, segurament és el resultat de quedar-se amb la propietat de molts pisos hipotecats i que, ara, l’entitat no sap què fer-ne.
El preu mitjà d’un pis de lloguer a la província de Barcelona és de 966€, mentre que a Espanya és de 793 euros (fa un any era de 889), segons les dades de la Asociación para el Fomento del Alquiler y Acceso a la Vivienda. En l‘àmbit català, la xifra s’acosta als 890 euros, segons dades de la Secretaria d’Habitatge. A Terrassa, val 852 euros, a Figueres 613 euros i a Badalona 959 euros.
Però llogar un pis baratet a Vic no és, ni de bon tros, una ganga. Tinc uns amics immigrants, una família formada per tres persones (pare, mare i fill), que a la primavera passada (pel març de 2009) van llogar un pis de 350 euros mensuals, molt a prop de la plaça dels Màrtirs. Es tractava d’unes antigues golfes (o un terrat, no ho sé), que els propietaris van rehabilitar. D’entrada semblava una bona inversió. Amb tota la il•lusió del món van pintar totes les parets i el sostres, van comprar alguns mobles i hi van anar a viure. Però l’alegria va durar poc. Amb les primeres pluges van començar a sortir goteres pels descosits. En un dia que van caure prop de 30 litres d’aigua per metre quadrat, els llogaters van comptar prop de 40 goteres. Es van mullar els llits, els matalassos i tota la roba dels armaris. L’aigua entrava per tot arreu i la pintura nova va quedar malmesa.
Els llogaters van anar acudir tres vegades a la immobiliària que els havia llogat el pis i es van trobar amb una resposta increïble: “Això és normal. Ha plogut molt i hi ha goteres a la majoria de pisos de Vic”. La incredulitat va pujar de to quan, al cap d’unes setmanes, va tornar a ploure i en un dia van caure 25 litres d’aigua per metre quadrat. De nou tots els matalassos xops i els inquilins dormint a casa d’uns familiars. Les inclemències meteorològiques es van repetir durant l’estiu i les queixes a la immobiliària no van servir de res. És veritat que els administradors van enviar un paleta que en dues hores va tapar quatre forats. Però quan va tornar a ploure, les goteres continuaven inundant l’habitatge. Ara, aquesta família ha abandonat el pis i n’ha trobat un altre, per un preu semblant on, de moment, no hi ha goteres.
Amb això no vull criminalitzar totes les agències immobiliàries. Com en tots els àmbits, hi ha gent professional i gent corrupta. Però bona part de la culpa és dels responsables de l’Ajuntament, que concedeixen permisos i propicien cèdules d’habitabilitat que mai s’haurien de concedir. Llogar un pis baratet no implica haver de mullar-te i agafar una pulmonia. Els escanyapobres haurien de dutxar-se amb les goteres de la presó.