'Gent sense casa i cases sense gent', per CUP Manlleu

Quan els problemes no se solucionen degudament, tornen a aflorar i sovint ho fan amb més contundència. Aquest és el cas de l’habitatge, una qüestió que últimament tornem a tenir a sobre la taula i que ha portat altre cop a la gent a omplir carrers i places. Casos com el de la Maricamen, l’Olga o en Javier (i tants d’altres) no són més que la punta de l’iceberg i la visibilització de la inhumanitat. El mateix dia que desnonaven la Maricarmen, l’Agència de l’Habitatge de Catalunya intentava desnonar una família a Vic, però no ho va aconseguir gràcies al suport veïnal. I malgrat que alguns pensaran que això els queda lluny, no podem oblidar que la vida són circumstàncies i que potser demà seran ells els afectats.

Des de 2015 cap aquí, el lloguer mitjà a Osona s’ha incrementat un 46,6% i el preu de compra més del 55%, mentre la renda mitjana per llar ha crescut vora un 24%. Un desequilibri evident que cada vegada empobreix més i dificulta l’accés i manteniment de l’habitatge a la classe treballadora. Està clar que totes hi estem exposades.

És evident que parlem d’un problema estructural que requereix transformacions des de tots els nivells dels poders públics i l’administració local no pot evadir la seva responsabilitat encara que pugui semblar que el seu impacte territorial sigui petit. Els casos d’emergència social que suposen el desnonament interpel·len directament a l’Ajuntament. Hem de ser conscients que a Manlleu es produeixen desnonaments habitualment i l’únic que ofereix el consistori és una estada de tres nits en una pensió.

El moviment popular per l’habitatge –Grup de Suport mutu de Manlleu, PAH Osona, Assemblea per l’Habitatge d’Osona i el Lluçanès– denuncien, a més, que des dels serveis socials es vulnera el dret de les persones al reallotjament negant la tramitació de la Mesa d’Emergències socials de la Generalitat, declinant redactar els informes socials que requereixen els jutjats o necessaris per a la negociació amb grans tenidors. Des de la CUP ens preguntem si realment aquesta és la capacitat de resposta que té l’Ajuntament o es deu a una manca de voluntat política. És aquest el Manlleu que volem? El que fa fora a persones vulnerables d’habitatges buits que són propietat de grans tenidors? Què prioritza el capital a les persones i a una vida digna? Què vulnera els drets de les persones i incompleix les poques lleis que les emparen?

Estarem d’acord que no pertoca al petit propietari carregar amb un problema estructural. No obstant, és un error assenyalar com a responsables les llogateres. Les administracions i poders públics hagin legislat i regulat l’habitatge com a bé d’inversió i no com a dret social. Si els sous són baixos i cada vegada hi ha més problemes per pagar el lloguer; si s’acaba un contracte i la llogatera no pot trobar un altre habitatge que pugui pagar; que no hi hagi habitatge públic protegit; que no es limiti l’especulació ni la desviació d’habitatge cap al lloguer de temporada, turístic i d’habitacions... és responsabilitat del poder polític, no de les persones que no poden pagar ni aconseguir un habitatge.

Així i tot, els ajuntaments poden fer moltes coses. L’alcalde d’Hernani (ciutat guipuscoana amb una població similar a la nostra) ens explicava que van aconseguir desencallar el tema amb l’ajuda de les ordenances municipals i apostant perquè l’Ajuntament fes d’intermediari entre propietaris i llogaters. És evident que no podem derivar a l’àmbit privat la responsabilitat de l’Administració, però tampoc pot ser que veïns i veïnes de Manlleu pateixin abandonament institucional i es trobin al carrer d’un dia per l’altre. L’habitatge és un dret i en el cas que una família no pugui pagar el lloguer, correspon a l’Administració buscar una alternativa habitacional.

El passat mes de maig l’equip de govern va convocar a tots els grups polítics del consistori per explicar-nos l’estat del Pla Local d’Habitatge (PLH). Segons aquest, Manlleu es considera un municipi tensionat, és a dir, de demanda forta i acreditada, de manera que està subjecte al compliment de l’objectiu de solidaritat urbana (OSU). Aquesta llei (que serà d’obligat compliment) fixa un objectiu normatiu del 15% de construcció d’habitatges destinats a polítiques socials. Entre els objectius del Pla hi havia l’ampliació del parc d’habitatge assequible, l’activació del parc vacant, l’atenció de la població amb vulnerabilitat residencial i el reforç del paper municipal en polítiques d’habitatge. I per aconseguir aquests objectius hi ha concretades 21 actuacions. Se’ns va dir que es presentaria el Pla a entitats, associacions i agents vinculats al sector de l’habitatge, però mig any més tard, el més calent és a l’aigüera. I no només no s’ha presentat el pla, sinó que tampoc s’ha reobert l’Oficina d’Habitatge (podria ser un primer pas), que va ser un dels pocs acords que va esgarrapar ERC per firmar l’acord de govern amb Junts.

I mentrestant, el jovent que vulgui emancipar-se haurà de buscar un lloguer assequible en alguna altra població perquè a Manlleu no hi ha polítiques d’habitatge; ni pel jovent, ni per famílies, ni per la gent gran. És època de debatre i aprovar el pressupost municipal per a l’any vinent. Un moment decisiu on veurem les intencions reals de l’equip de govern, perquè un Pla sense pressupost és paper mullat i un engany per als manlleuencs i manlleuenques. És urgent que l’habitatge com a dret es posi realment al centre de la política municipal i, en conseqüència, la partida pressupostària per a aquest efecte es vegi substancialment augmentada.

Tancarem l’any (i probablement la legislatura) i aquest Equip de Govern no haurà mogut fitxa en relació a un dels temes que més preocupa a la població com és l’habitatge. Sort n’hi ha del suport veïnal contra el capital!