«Veure com un pacient s'estava apagant i no poder deixar entrar familiars ha estat molt dur»

L'Eva i una companya, amb els equips de protecció necessaris | elter.net

Coneixem de primera mà com han viscut i com estan vivint a l'Hospital Sant Jaume de Manlleu la crisi del coronavirus. Parlem amb Eva Capdevila, infermera del centre.

Quan fa que es dedica a la infermeria?

Fa bastant que sóc infermera, vaig acabar els estudis l'any 1999 i exactament porto 20 anys a l’Hospital Sant Jaume de Manlleu. Vaig fer les primeres pràctiques aquí i ja m’hi vaig quedar.

Havia viscut mai una situació com l’actual?

Mai. La veritat és que no m’hagués imaginat mai que podríem viure una situació com aquesta. De fet, penso que el sistema sanitari actual no està preparat per aquestes pandèmies.

Per què creu que no està preparat per una pandèmia com aquesta?

A mi em va sorprendre molt tot plegat perquè tenim com a precedent la Xina, Itàlia... Dues setmanes abans que comencés aquí teníem la viva imatge d’Itàlia. Em costa molt entendre com no s’ha organitzat tot d’una altra manera i com han deixat que s'infectés tant personal sanitari.

A Manlleu hi ha unes 200 persones, més o menys, entre personal sanitari i infectats, amb covid-19. Ara mateix, com està l’ocupació de l'Hospital Sant Jaume de Manlleu?

En un primer moment vam començar que no teníem cap cas de covid-19, de fet, totes les sospites que teníem, les enviàvem a l'Hospital General de Vic i posteriorment al Santa Creu. No obstant això, els contagis anaven a una velocitat molt ràpida. Tots els treballadors ens vam haver de bolcar a les necessitats del moment i es va començar a preparar una planta per atendre els casos de covid-19, que finalment va acabar sent tot l’Hospital Sant Jaume, tota l’hospitalització. Les dues unitats que tenim eren tots covid-19. Actualment, sí que notem una davallada i estem reorganitzant-ho tot perquè hi ha molts d’aquests positius que s’han “negativitzat”, altres que ens han arribat de l’Hospital General que són negatius i altres que malauradament ja no hi són.

Hi ha hagut defuncions a Manlleu a causa de la covid-19. Un procés difícil i molt complicat òbviament per les famílies però també pel personal sanitari.

La situació en general és una situació complicada, però les defuncions encara més. El simple fet d’aïllar l’hospital de la resta del món, no poder deixar entrar els familiars... Nosaltres passàvem a ser les persones de primer contacte de tots els pacients que teníem ingressats. A més, veies els pacients que estaven més greus, que per les patologies se’ls hi anava agreujant tot i veies com s’anaven apagant i estaven tot sols. Les infermeres entravem totes les vegades que fes falta per acompanyar-los. Ha estat molt dur.

El protocol diu que les famílies no poden entrar a l’hospital a fer visites als familiars, per tant, els infermers i les infermeres éreu l’únic acompanyament per aquestes persones. Uns pacients que vosaltres potser ja sabíeu que no se n’acabarien sortint.

Veies com s’anaven apagant i, en un primer moment, no podia entrar cap familiar. Llavors els protocols han anat canviant i quan prevèiem una possible defunció de l’usuari, es trucava a la família i se’ls demanava si volien venir dues persones a acomiadar-se, però tot i així, era acomiadar-se. Entrar, estar l’estona que volguessin amb el malalt i després marxar. Jo penso que això per nosaltres ha estat dur, però que per les famílies encara ho ha estat molt més.

Quin era el perfil dels ingressats?

A Manlleu l’edat dels nostres pacients normalment sempre ha tendit a l’alça, són gent gran. El que passa és que davant de la pandèmia ens han arribat persones de 50 o 60 anys que, per sort, de moment, se n’han anat sortint en el nostre centre, però hi havia complexitat, patologies diferents i edats diferents.

Com a infermera, com viu aquesta situació?

La situació és bastant dura, tant a nivell físic com psicològic. Tenint en compte que l’Hospital Sant Jaume de Manlleu és un hospital sociosanitari, hi ha la sobrecàrrega per la dependència del pacient i per les patologies que tenim. Tot això agreujat pel covid-19. El fet de treballar 12 hores diàries amb aquest els 'EPIS', físicament acabaves molt més esgotat. Llavors, també hi ha la part psicològica. El fet d’aïllar tot l’hospital de l’exterior i ser tu el fil de contacte entre el pacients i les famílies, és complicat. No obstant això a l’hospital, en aquest sentit, ho hem intentat gestionar tan bé com hem pogut. Fèiem videotrucades amb els usuaris i les famílies, els que podien, o si no, s’intentava informar de la situació dels pacients. També tenien l’oportunitat de trucar cada dia i se’ls hi passava la informació. Si els doctors ho creien convenient, també se’ls trucava i se’ls hi explicava tota l’evolució dels seus familiars. Penso que hi hagut moments que davant totes les infeccions per covid-19 dels nostres companys, que ha fet que la plantilla disminuís -crec que estàvem a la meitat de la plantilla-, va provocar que comencéssim a treballar dotze hores, un dia si i un dia no, el torn diürn i dos dies el torn nocturn i dos de descans, era bastant “esgotador”.

Entre el personal sanitari hi havia por d’entrar el virus a l’hospital?

Jo crec que, en un primer moment, la por era la d’infectar-nos nosaltres. Vèiem com anaven caient els companys. És cert que nosaltres sortim a fora i tornem a entrar i, tot i que prenem les mesures necessàries, hi pot haver casos de covid-19 asimptomàtics, que no tenen cap mena de clínica i que amb els testos i els  PCR que s’estan fent actualment, hi ha aquest marge d’error. Sí que hi ha aquesta por d’infectar tota la planta i que sigui un cercle de "no acabar mai".

Hem parlat, malauradament, de defuncions i de persones que continuen ingressades. Però també hi ha una part satisfactòria a l’hora de donar altes de pacients que han superat la malaltia, no?

Evidentment, perquè la veritat és que hem tingut alguns pacients que han estat bastant greus i que no donaves esperances que se’n poguessin sortir. Que els vegis que s’estan recuperant és una satisfacció molt gran per nosaltres.

Comentava que hi va haver un moment crític, que va ser quan gairebé la meitat de la plantilla d'infermers, més o menys, va caure infectada o amb símptomes i que, per tant, van haver de fer la quarantena obligatòria. Ha estat el moment més crític de les últimes setmanes?

Per nosaltres el moment més difícil va ser aquest, sí. El fet que anessin caient els companys i que la plantilla es veiés disminuïda va requerir una reorganització de tot el personal. Han vingut infermeres i auxiliars de l’Hospital General de Vic, s’han recuperat infermeres que havien plegat del centre per altres situacions i que actualment no treballaven, entre d'altres. Tot això ha comportat una càrrega física i psíquica molt important. També veure com s’anava descontrolant tot, en el sentit que tot el que teníem eren covid-19 positius... Han estat uns dies molt durs.

Com creu que pot evolucionar la pandèmia les pròximes setmanes?

Ara mateix a Manlleu estem contents perquè hem obert la primera unitat, dedicada a casos positius, i que ara és una unitat de casos negatius. A la resta d’unitats encara n’hi ha bastants de positius, però alguns estan en fase de recuperació; altres no. Com anirà tot plegat? Jo des del meu punt de vista penso que això no s’ha acabat i que qui pensi que d’aquí a dos dies sortirem tots al carrer i que anirem a la platja... s’equivoca. El que demanaria a tota la població i a tots els ciutadans és la seva ajuda. Nosaltres som un equip i treballem en equip, però necessitem l’ajuda de les persones del carrer perquè tots junts fem un equip. Si al carrer no fem les coses bé, la cosa no funcionarà.

El sector sanitari un dels problemes que s'ha trobat és amb el material sanitari. Heu pogut treballar amb garanties a l'Hospital Sant Jaume?

En un primer moment la cosa estava "fotuda", com a tot arreu. De cop va haver aquesta necessitat de material i, com que no estàvem preparats, va passar el que va passar. En un principi no portàvem les mascaretes FP2 i anàvem amb doble capa de mascareta quirúrgica, que clar, sí que protegia als altres que tu no els contagiessis, però no que et contagiessin a tu. Ara mateix, tot està més organitzat. Malgrat que hàgim de reutilitzar les mascaretes, que no hauria de ser així, però per la manca de material es reutilitzen les mascaretes, que es canvien cada tres o quatre dies. Tot el tema de bates, pantalles o ulleres... de moment en disposem.

Què en pensa dels aplaudiments que la població fa cada dia a les 20h al personal sanitari?

De fet, a vegades també surto, els dies que no treballo, perquè és un moment de retrobament amb el veïnat. Jo personalment agreixo aquests aplaudiments, però penso que el millor que es pot fer és seguir les normes que s’han de seguir i que no facin aquestes trobades esporàdiques i que no passi el que estem vivint. Jo intentaria conscienciar més a la gent que siguem coherents, que d’aquesta manera anirem bé. Però sí, evidentment, s’agraeix que la gent surti a aplaudir.