Vic i Torredonjimeno s’agermanen aquest dissabte

Ho faran pels múltiples llaços socials que es van establir entre les dues ciutats arran de la gran arribada d’immigrants durant els anys 50 i 60. L’acte d’agermanament estarà presidit pels dos alcaldes Cosme Moreno i Josep Maria Vila d’Abadal i comptarà amb una gran participació social per part dels dos municipis.

L’idea de l’agermanament neix arran de la visita de l’alcalde Cosme Moreno a Vic, la passada primavera, en motiu de la inauguració de l’escultura Immigrants que està situada prop de l’estació de tren i que és obra de l’artista local, Ángel Sierra. Els dos municipis, veient aquesta unió històrica, van decidir iniciar els tràmits per a l’agermanament que es produirà aquest cap de setmana. Tres autocar surten demà de Vic per participar en aquest agermanament. També s’hi desplacen 13 regidors del consistori vigatà. Torredonjimeno és una ciutat de 14.000 habitants situada a 17 quilòmetres de Jaen de caire bàsicament agrícola, centrat en la producció d’oli d’oliva. Els tosirians, gentilici amb el qual es coneix als seus habitants, van emigrar massivament en els anys 50 i 60 i molts d’ells van arribar a Vic. En aquest moments, el padró municipal compta amb 350 persones nascudes en aquest municipi andalús. L’any 1962, un 6% dels habitants de Vic, ja són nascuts a Torredonjimeno.

Els Ajuntaments de Vic i de Torredonjimeno han produït l’exposició Emigrantes/Immigrants que a través de diferents persones que van viure la immigració en primera persona s’ofereix un testimoni real de les seves experiències. Es tracta de sis retrats, realitzats pel fotògraf vigatà però amb arrels a Torredonjimeno, Sergi Càmara, on es presenta el present i el passat d’aquestes persones, immigrants quan eren joves que van trobar a Vic la seva casa i hi van fer arrels. Francisco Cámara, África i Carmen Calle, Angustias Calle, Evelio Ocaña, Fernando Menjibar i Francesc Vergara són els testimonis d’aquella època, on les seqüeles de la guerra encara eren ben visibles i la precarietat econòmica obligava moltes persones a marxar lluny de casa seva per trobar un futur millor i amb més perspectives de progrés.

El retrat social dels dos municipis en aquella època ha estat realitzat pels historiadors locals, M. Teresa Godayol i Juan Ortega i aporta dades interessants sobre l’evolució urbanística i el context econòmic i social que va propiciar els grans moviments migratoris entre Andalusia i Catalunya. Perquè marxen els andalusos d’Andalusia? Aquesta és una de les preguntes que respon l’estudi historiogràfic encarregat per l’Ajuntament de Vic a M. Teresa Godayol, doctora en història contemporània en motiu de l’agermanament i que acompanya l’exposició. "Les causes que motivarem l’abandonament del lloc d’origen cal buscar-les en l’ambient repressiu de l’Espanya de la postguerra, en les seqüeles de la guerra civil que colpejaren especialment a les poblacions petites i també, en la penúria econòmica d’una Espanya rural i endarrerida", explica Godayol i afegeix que "les pèssimes condicions de vida en el lloc d’origen i les poques probabilitats de millorar-la van empènyer al migrant a moure’s cap a zones amb millor salari i millors expectatives".

La poca qualificació professional dels immigrants va facilitar la seva incorporació al món laboral sobretot "com a jornalers o manobres", els homes i "com a minyones" les dones afegeix l’historiadora vigatana. Vic era en aquests moments "un pol econòmic atractiu perquè faltava ma d’obra per treballar a les indústries tèxtils, a les pelleries, a les fàbriques d’embotits i d’alimentació i a les fàbriques de construccions mecàniques".

L’increment de la població de Vic propicia la construcció de nous barris i de vivendes destinades, bàsicament, a aquests immigrants. Així doncs, el mateix govern franquista promou el II Plan Nacional de Vivienda que tenia com a objectiu "construir pisos per a les classes socials amb menys recursos". Amb aquest pla van néixer els pisos de protecció oficial que van estar acompanyades d’altre iniciatives provinents "de promotors privats com les caixes d’estalvi, les empreses, els patronats o associacions lligats al bisbat o a les parròquies i les iniciatives particulars", afegeix Godayol.

Una de les primers promocions a Vic van ser les conegudes cases del sindicat o vivendes ‘Francisco Franco’, ara conegudes com a habitatges Montseny. Un pis allà valia 99.000 pessetes i s’havien de comprar a terminis ja que el sou mitjà d’un jornaler era de 400 pessetes al mes. També era habitual el reaprofitament d’edificis que havien estat antigues residències fabrils. Explica Godayol que a Vic "moltes famílies immigrades vivien a El Nadal, avui desaparegut i que ocupava les instal·lacions del Club Patí Vic. Era un casalot gran ple d’habitacions per les quals es pagava un lloguer considerable". Una altra fórmula era "la sobreocupació o relloguer de l’espai residencial convivint vàries generacions de la mateixa família o vàries famílies en una mateixa vivenda". I finalment, hi havia qui optava "per l’autoconstrucció o el barraquisme". La historiadora recorda que a la ciutat de Vic "el barraquisme es localitzava a la zona nord, a la muntanya del Puig dels Jueus, on avui hi ha l’Hospital General de Vic", unes barraques que van ser enderrocades el 1969.

El govern andalús treballa el fenomen migratori i ha conclòs que en la dècada dels 60 van emigrar 2.271.851 persones, 957.157 de les quals es van instal.lar a Catalunya. Més del 80% d’aquests emigrants no es planteges ni volen tornar al seu lloc d’origen.