L'escriptor Antoni Pladevall conversa amb "el nen que vaig ser" a la seva darrera novel·la

A El dia que vaig fer vuit anys l’escriptor osonenc Antoni Pladevall abandona la tercera persona que havia utilitzat en els seus darrers treballs i opta per la primera. D'aquesta manera, explica que s'atreveix a escriure sense haver-se d'amagar darrere de personatges.

En una col·lecció de trenta capítols, l'autor ordena els record més intensos de la seva infantesa, "alguns de dolços, d'altres més agres". L'obra ha guanyat el premi Prudenci Bertrana 2014, però Pladevall apunta que el premi "de debò" sempre és que agradi al públic.

En l'obra, l'escriptor recull aquelles experiències personals que li van semblar més impactants d'una època en què un Antoni Pladevall menut es dividia entre la fascinació i la vergonya o entre la il·lusió i la por. "Des del record he reviscut aquelles experiències", ha explicat.

El llibre comença amb la descripció minuciosa d'un fet que fa detonar tota l'obra: l'avi de Pladevall, l'avi Ton, el pesa en una bàscula que tenien a casa i que servia normalment per pesar el gra de la collita. L'autor pren aquest fet com un episodi transcendent , "perquè per primera vegada sabia que tenia un pes i, per tant, existia". L'escriptor ha explicat que, d'alguna manera, el món que descriu a la novel·la, ja l'havia presentat d'una manera "més amagada" en obres anteriors, però ara "planta cara" a vivències que de vegades no li han estat agradables.

Pladevall recorda que el Taradell on ell va viure de petit i el d'ara han canviat força. De fet, la casa de pagès on se situa El dia que vaig fer vuit anys ja no existeix.