Opinió
'La fal·làcia del porta a porta: quan la mala política es disfressa d’ecologisme', per Aliança Catalana
Article d'opinió de Jordi Rierola, regidor del partit
elter.net
13 de febrer de 2026 a les 08:32
Jordi Rierola, regidor del partitelter.net
La implantació de la denominada taxa variable de recollida de residus porta a porta per a Manlleu se'ns va presentar, des de l'equip de Govern i els seus còmplices habituals, com una mesura moderna, justa i ambientalment responsable. Des d'Aliança Catalana, en constant diàleg amb els veïns, hem constatat, però, que ens trobem davant d’un model ideologitzat, socialment regressiu i clarament perjudicial per a la qualitat d'aquest servei públic.
Aquest sistema parteix de la premissa que el principal problema de la gestió de residus és el comportament individual de la ciutadania. A partir d’aquí, s’articula un entramat de bonificacions i penalitzacions basat en el nombre d’aportacions de fracció orgànica i de resta, així com en l’ús de la deixalleria. Les conseqüències econòmiques són evidents: les quotes variables oscil·len entre els 0 i els 147 euros anuals, amb trams que castiguen durament qualsevol desviació dels patrons fixats per l’administració.
Aquest enfocament injust ignora deliberadament la diversitat social real. No tots els habitatges funcionen igual, ni totes les famílies tenen la mateixa capacitat d’adaptació a un sistema rígid, controlat i intensiu en exigències. La gent gran, persones amb mobilitat reduïda, famílies amb horaris laborals incompatibles o situacions de vulnerabilitat queden sistemàticament penalitzades. La taxa és, en definitiva, un instrument de discriminació encoberta sota una aparença tècnica.
A més, el porta a porta ha significat una clara reculada evident en la qualitat del servei. Horaris estrictes, problemes d’emmagatzematge domèstic, males olors, brutícia a la via pública i una sensació constant de vigilància han substituït un servei que abans era més flexible i universal. El ciutadà deixa de ser usuari per convertir-se en sospitós permanent. I tot això mentre se li demana que pagui més. Les pujades de quotes no responen a una millora del servei, sinó a la necessitat de sostenir el mateix sistema. Un sistema car, burocratitzat i ineficient.
Les mateixes dades oficials evidencien el fracàs del model a Manlleu: més de la meitat dels habitatges queden atrapats en trams intermedis o elevats de penalització. Això és inacceptable. Quan una política pública castiga massivament la població, el problema no és la ciutadania, sinó el disseny de la política. Insistir a culpabilitzar els veïns és una manera còmoda d’evitar assumir responsabilitats.
Tot plegat s’inscriu, a més, en un context inquietant. Al voltant de l’anomenada agenda verda s’hi mouen interessos econòmics considerables, sovint poc transparents. Contractes, concessions i infraestructures de residus han estat, en més d’una ocasió, focus de males pràctiques i presumptes màfies, com les que s’han conegut recentment entorn de l’abocador de Seva. No són episodis aïllats, sinó símptomes d’un sistema que concentra poder i diners sota una retòrica moralitzadora.
El porta a porta no és ni inevitable ni neutral. És una opció política concreta, amb conseqüències socials clares. Persistir-hi, malgrat el malestar creixent i l’evidència del deteriorament del servei, no és responsabilitat ambiental: és obstinació ideològica. I aquesta, quan es paga amb desigualtat i diners públics, deixa de ser virtuosa per esdevenir profundament irresponsable. Des d'Aliança Catalana farem tot el possible per revertir els efectes perversos d'aquest model.
Aquest sistema parteix de la premissa que el principal problema de la gestió de residus és el comportament individual de la ciutadania. A partir d’aquí, s’articula un entramat de bonificacions i penalitzacions basat en el nombre d’aportacions de fracció orgànica i de resta, així com en l’ús de la deixalleria. Les conseqüències econòmiques són evidents: les quotes variables oscil·len entre els 0 i els 147 euros anuals, amb trams que castiguen durament qualsevol desviació dels patrons fixats per l’administració.
Aquest enfocament injust ignora deliberadament la diversitat social real. No tots els habitatges funcionen igual, ni totes les famílies tenen la mateixa capacitat d’adaptació a un sistema rígid, controlat i intensiu en exigències. La gent gran, persones amb mobilitat reduïda, famílies amb horaris laborals incompatibles o situacions de vulnerabilitat queden sistemàticament penalitzades. La taxa és, en definitiva, un instrument de discriminació encoberta sota una aparença tècnica.
A més, el porta a porta ha significat una clara reculada evident en la qualitat del servei. Horaris estrictes, problemes d’emmagatzematge domèstic, males olors, brutícia a la via pública i una sensació constant de vigilància han substituït un servei que abans era més flexible i universal. El ciutadà deixa de ser usuari per convertir-se en sospitós permanent. I tot això mentre se li demana que pagui més. Les pujades de quotes no responen a una millora del servei, sinó a la necessitat de sostenir el mateix sistema. Un sistema car, burocratitzat i ineficient.
Les mateixes dades oficials evidencien el fracàs del model a Manlleu: més de la meitat dels habitatges queden atrapats en trams intermedis o elevats de penalització. Això és inacceptable. Quan una política pública castiga massivament la població, el problema no és la ciutadania, sinó el disseny de la política. Insistir a culpabilitzar els veïns és una manera còmoda d’evitar assumir responsabilitats.
Tot plegat s’inscriu, a més, en un context inquietant. Al voltant de l’anomenada agenda verda s’hi mouen interessos econòmics considerables, sovint poc transparents. Contractes, concessions i infraestructures de residus han estat, en més d’una ocasió, focus de males pràctiques i presumptes màfies, com les que s’han conegut recentment entorn de l’abocador de Seva. No són episodis aïllats, sinó símptomes d’un sistema que concentra poder i diners sota una retòrica moralitzadora.
El porta a porta no és ni inevitable ni neutral. És una opció política concreta, amb conseqüències socials clares. Persistir-hi, malgrat el malestar creixent i l’evidència del deteriorament del servei, no és responsabilitat ambiental: és obstinació ideològica. I aquesta, quan es paga amb desigualtat i diners públics, deixa de ser virtuosa per esdevenir profundament irresponsable. Des d'Aliança Catalana farem tot el possible per revertir els efectes perversos d'aquest model.
