Opinió
'El col·lapse ferroviari: Rodalies o la via morta de l’Estat', per CUP Manlleu
Article d'opinió de Montse Rabionet, regidora del partit
elter.net
13 de febrer de 2026 a les 08:38
Montse Rabionet, regidora de CUP-Manlleuelter.net
El caos que viuen diàriament milers de catalans a les andanes no és un accident per culpa del mal temps ni una qüestió de mala sort. És el resultat d'un model centralista que prioritza el turisme i l’AVE mentre abandona la mobilitat quotidiana de la gent treballadora. Cal analitzar-ne les causes i, sobretot, trobar solucions urgents per recuperar el control del nostre territori.
Per a moltes veïnes i veïns de Manlleu, l’acte d’agafar el tren cada matí s’ha convertit en una aventura. S’haurà quedat el tren parat a qualsevol estació per un problema de senyalització? Hauré de baixar a mig camí i buscar-me la vida per arribar a la feina o a la universitat? La línia R3, coneguda popularment com la "línia de la vergonya", és el símptoma més evident d’una malaltia crònica: l’abandonament del sistema ferroviari català.
El que s’ha viscut aquests dies no és un episodi puntual. El col·lapse de la mobilitat posa de manifest una crisi estructural profunda que afecta els serveis públics de base. El dret a la mobilitat i l’accés a la feina s’estan veient vulnerats de manera reiterada, deixant la població treballadora en una situació de desemparament inacceptable.
Ara bé, seria un exercici d’amnèsia limitar la culpa només a Madrid. El desgavell de Rodalies també té còmplices a casa nostra. Durant l'última dècada, els governs de la Generalitat, tant de Junts com d’ERC, han estat incapaços d’anar més enllà de la retòrica o del pactisme de vol curt. S'han omplert la boca de "traspassos integrals" que mai arribaven mentre gestionaven la precarietat sense una estratègia real de confrontació. Per acabar-ho de rematar, amb l'actual govern del PSC, la Generalitat actua avui més com una delegació del Ministeri de Transports que com un govern que defensa els seus ciutadans. Aquesta política de "braços plegats" i de silenci còmplice davant la desinversió estatal és el cop de gràcia per a un servei que ja estava a l'UCI.
Aquesta desídia institucional es reprodueix, a petita escala, a l'Ajuntament de Manlleu. Tant en l'actual legislatura com en les anteriors, el paper dels governs de Junts, ERC i PSC s'ha limitat a la gesticulació buida de contingut. S’ha venut molt fum amb projectes irrealitzables que no depenien de la competència municipal, amb una falta flagrant de propostes reals i aterrades a la realitat. No s'ha fet cap pas concret —ni petit ni gran— que millorés el dia a dia de qui depèn del tren. No hi ha hagut una exigència ferma ni una pressió efectiva per millorar l'accessibilitat, els entorns de l'estació o per liderar una resposta comarcal contundent.
Si mirem el cas concret de la R3, la situació frega el surrealisme. En ple segle XXI, encara tenim trams de via única que bloquegen qualsevol possibilitat d’augmentar la freqüència de trens. Per a un usuari de Manlleu, el tren no és una opció moderna; és una cursa d’obstacles. El desdoblament de la línia, promès tantes vegades, és l'exemple perfecte de la "via morta" en què es troba el país. Seguim atrapats en un servei del segle XIX.
Davant d'aquest escenari, ja no serveixen els pedaços. El canvi de rumb que plantegem se centra a situar el manteniment preventiu i la seguretat com els pilars d'una xarxa ferroviària fiable, prioritzant inversions estratègiques com el desdoblament de l'R3, amb un calendari clar i terminis concrets per a cada tram, i totes les actuacions necessàries per fer que tots els trens que arribin a Vic vagin, almenys, fins a Torelló. Aquest nou model proposa abandonar els macroprojectes especulatius per vertebrar el país amb connexions transversals útils i exigeix que l’Estat assumeixi el cost real del col·lapse. Des de la CUP, entenem que la gestió 100% catalana i integrada (per a la qual el model de la xarxa de FGC pot ser-ne un referent) és l'única garantia d'un servei digne i per això exigim un traspàs íntegre a la Generalitat.
La crisi de Rodalies té una dimensió laboral i social que no podem ignorar. És hora que les institucions es posin al costat de la gent treballadora. La indignació que recorre el país, i Manlleu no n’és l’excepció, ha de traduir-se en una mobilització social per un transport públic digne. Tenim clar que la independència dels Països Catalans és l'única via real per acabar amb aquestes problemàtiques estructurals. L'ofec financer i polític forma part del funcionament normal de l'Estat espanyol i només la ruptura ens permetrà planificar la mobilitat segons les nostres necessitats. Tanmateix, no ens quedem en l'espera d'un horitzó llunyà. Estem obligades a presentar-nos a totes les lluites del present. No renunciarem a una quotidianitat digna i de qualitat. La lluita per un tren que arribi a l'hora a Manlleu és també la lluita per la sobirania.
Per a moltes veïnes i veïns de Manlleu, l’acte d’agafar el tren cada matí s’ha convertit en una aventura. S’haurà quedat el tren parat a qualsevol estació per un problema de senyalització? Hauré de baixar a mig camí i buscar-me la vida per arribar a la feina o a la universitat? La línia R3, coneguda popularment com la "línia de la vergonya", és el símptoma més evident d’una malaltia crònica: l’abandonament del sistema ferroviari català.
El que s’ha viscut aquests dies no és un episodi puntual. El col·lapse de la mobilitat posa de manifest una crisi estructural profunda que afecta els serveis públics de base. El dret a la mobilitat i l’accés a la feina s’estan veient vulnerats de manera reiterada, deixant la població treballadora en una situació de desemparament inacceptable.
Ara bé, seria un exercici d’amnèsia limitar la culpa només a Madrid. El desgavell de Rodalies també té còmplices a casa nostra. Durant l'última dècada, els governs de la Generalitat, tant de Junts com d’ERC, han estat incapaços d’anar més enllà de la retòrica o del pactisme de vol curt. S'han omplert la boca de "traspassos integrals" que mai arribaven mentre gestionaven la precarietat sense una estratègia real de confrontació. Per acabar-ho de rematar, amb l'actual govern del PSC, la Generalitat actua avui més com una delegació del Ministeri de Transports que com un govern que defensa els seus ciutadans. Aquesta política de "braços plegats" i de silenci còmplice davant la desinversió estatal és el cop de gràcia per a un servei que ja estava a l'UCI.
Aquesta desídia institucional es reprodueix, a petita escala, a l'Ajuntament de Manlleu. Tant en l'actual legislatura com en les anteriors, el paper dels governs de Junts, ERC i PSC s'ha limitat a la gesticulació buida de contingut. S’ha venut molt fum amb projectes irrealitzables que no depenien de la competència municipal, amb una falta flagrant de propostes reals i aterrades a la realitat. No s'ha fet cap pas concret —ni petit ni gran— que millorés el dia a dia de qui depèn del tren. No hi ha hagut una exigència ferma ni una pressió efectiva per millorar l'accessibilitat, els entorns de l'estació o per liderar una resposta comarcal contundent.
Si mirem el cas concret de la R3, la situació frega el surrealisme. En ple segle XXI, encara tenim trams de via única que bloquegen qualsevol possibilitat d’augmentar la freqüència de trens. Per a un usuari de Manlleu, el tren no és una opció moderna; és una cursa d’obstacles. El desdoblament de la línia, promès tantes vegades, és l'exemple perfecte de la "via morta" en què es troba el país. Seguim atrapats en un servei del segle XIX.
Davant d'aquest escenari, ja no serveixen els pedaços. El canvi de rumb que plantegem se centra a situar el manteniment preventiu i la seguretat com els pilars d'una xarxa ferroviària fiable, prioritzant inversions estratègiques com el desdoblament de l'R3, amb un calendari clar i terminis concrets per a cada tram, i totes les actuacions necessàries per fer que tots els trens que arribin a Vic vagin, almenys, fins a Torelló. Aquest nou model proposa abandonar els macroprojectes especulatius per vertebrar el país amb connexions transversals útils i exigeix que l’Estat assumeixi el cost real del col·lapse. Des de la CUP, entenem que la gestió 100% catalana i integrada (per a la qual el model de la xarxa de FGC pot ser-ne un referent) és l'única garantia d'un servei digne i per això exigim un traspàs íntegre a la Generalitat.
La crisi de Rodalies té una dimensió laboral i social que no podem ignorar. És hora que les institucions es posin al costat de la gent treballadora. La indignació que recorre el país, i Manlleu no n’és l’excepció, ha de traduir-se en una mobilització social per un transport públic digne. Tenim clar que la independència dels Països Catalans és l'única via real per acabar amb aquestes problemàtiques estructurals. L'ofec financer i polític forma part del funcionament normal de l'Estat espanyol i només la ruptura ens permetrà planificar la mobilitat segons les nostres necessitats. Tanmateix, no ens quedem en l'espera d'un horitzó llunyà. Estem obligades a presentar-nos a totes les lluites del present. No renunciarem a una quotidianitat digna i de qualitat. La lluita per un tren que arribi a l'hora a Manlleu és també la lluita per la sobirania.
